Dia de la mare

Diumenge 8 de Maig

Avui era el dia de la Mare als EE.UU. Ja sé que a Catalunya va ser la setmana passada, però aquests americans van tard. Com que als EE.UU. la meva mare és la Christy doncs se suposava que li havia de regalar alguna cosa. Jo la veritat és que no tenia pensat comprar res. En la meva opinió, el dia de la mare és per demostrar l’amor que sents per la teva mare, i això és algo no material. Així que jo, com tots els altres, he fet una postal per a ella. La Jun la havia dibuixat a ella en una cartolina i li ha escrit un text. Jo volia fer algo semblant, així que ahir al migdia mi vaig posar. Vaig pensar que fer alguna cosa amb el photoshop quedaria bé. No és que se’m doni malament dibuixar, de fet sóc força bo (amb humilitat), però últimament he perdut la pràctica. Com que aquests últims dies he estat força interessat amb el tema de photoshop doncs em va semblar una gran idea. Em vaig ficar al youtube (tots els drets reservat i el copyright també) i vaig buscar “postal dia de la madre photoshop”. Casualment n’acabaven de penjar un pel dia de la mare. La composició era un fondo rosa amb un cor brillant, unes fulles a sota i cors petitons al fons (busqueu-lo al meu facebook al àlbum “photoshop” si el voleu veure). Després li he afegit jo una pinzellada de la meva part per fer-lo més personal. He agafat una foto d’ella, extreta del seu facebook, i la he afegit dins del cor. Al final la cosa ha quedat força maca. La meva intenció era imprimir-la, però no teníem tinta, així que he hagut d’enviar-la al seu e-mail. Aquest matí el Ray havia comprat unes postals pels nens (tots menys jo i la Jun) perquè escrivissin algo per a la seva mare i li donessin. La Jun li ha donat la seva, i jo li he dit que li havia enviat per e-mail (però em sembla que no s’ha enterat gaire). El Ray ha preparat un super esmorzar en honor al dia de la mare (em pregunto perquè no hi haurà dia del fill). Unes tortites de xocolata amb trossets de xocolata blanca per dins amb maduixes per sobre i sucre en pols. També a fet un tipus de “pastis” amb maduixes i bananes a sobre per a la Christy. De fet dir-li pastís és un error, més aviat hauria de dir “crep gruixuda del tamany d’un plat”. Al final ella ha acabat compartint amb tots.

Cap al migdia jo m’he posat a mirar els Lakers. Estava d’un mal humor que hagués trencat algo si no arriba a ser pel que ha passat a continuació. A la mitja mart, quan perdien ja de 23, la Christy ha dit que anàvem al CENTRE COMERCIAL. Jo no m’ho he pensat i he marxat. La veritat és que ha sigut la decisió correcta. Em fa una mica de pena perquè ja no veure cap més partit del Lakers aquest any als EE.UU. Avui han quedat eliminats. De fet els han humiliat, han perdut el partit per 36 punts i les series per 4-0. Jo que ja me la coneixo una mica a la Christy m’he adonat de que no ens hi portava per lo molt que ens estima. Veient que no ha comprat casi res, era evident que ens hi portava perquè volia que li compréssim algo pel dia de la mare. He compartit el que pensava amb la Jun. Ella també sospitava el mateix , i després m’ha dit que l’ha sentit remugar dient que avui era el “seu” dia. La Jun s’ha enfadat força i ha deixat anar un “What the f...!”. Els dos estàvem en una botiga mirant roba i ella no parava d’entrar i sortir com per mirar que fèiem. Suposo que devia comprovar si li havíem comprat ja el regal per poder marxar. Quina dona, no havia vist jo mai algo així. Jo m’he comprat una samarreta de football del Colts, amb el numero 18 de Payton Manning. Ja feia molt de temps que la volia i, després de consultar amb la meva mare, me l’ha he comprat. També he intentat trobar la samarreta dels Knicks per la meva germana, però no la tenien.

Després d’això hem decidit que, molt a pesar nostre, pel nostre bé havíem d’anar a comprar-li algo. Ella li ha comprat unes ungles postisses i jo cosetes de xocolata. Hem decidit amagar-ho així semblava que encara no havíem comprat res i ens podíem quedar més estona. El pla ha funcionat a mitges. Hem marxat al cap d’un rato i ella semblava estar una mica molesta. Però llavors hem anat al centre comercial del costat. Suposo que tenia l’esperança de que li compréssim algo. De totes maneres no ens ha deixat gaire estona, i no m’he pogut comprar res. Només he comprat un regal pel meu amic Dani Gamez. No és gaire cosa, només perquè sàpiga que me’n recordo d’ell. Espero trobar algo millor, perquè la veritat és que fa una mica de pena. Es una pena que no pugui portat regals per a tots, però és que no m’hi caven a la maleta.

Quan hem arribat a casa, la Jun i jo hem decidit anar a donar-li el regal. Per la cara que ha posat s’ha vist que estava mosquejada perquè és pensava que no li havíem comprat res i s’ha emportat una agradable sorpresa al veure que sí. Potser es mereixi que no li haguéssim comprat res, però val més la pena evitar conflictes tontos. I més tenint en compte que encara no ha pagat la factura de l’internet d’aquest més i no el podem utilitzar encara. Això em mosqueja, perquè avui no he pogut veure la carrera de F1. Quan li he donat li he repetit lo de la postal al e-mail. Quan ho ha assentit ha allargat el somriure que mostrava la seva cara. Això m’ha fet entendre que no s’havia enterat el primer cop i devia estar algo molesta.

Més a la tarda, mentre jo feia un esforç per estudiar química i tenia un mal de cap amb les reaccions redox, ha vingut cap a mi una mica apresurada, m’ha donat una abraçada i m’ha dit gràcies. A mi m’ha extranyat, així que li he preguntat perquè. M’ha dit que per la postal. Llavors la he mirat a la cara i he vist que se l’hi queien unes petites llàgrimes. Evidentment aquestes llàgrimes no eren per que li semblés que el meu treball de photoshop fos extraordinari, sinó pel text que li he escrit en el e-mail. Si és que soc un crack de la literatura (amb humilitat també, eh!), i això que sóc de números. Deixant-nos de conyes, a mi també em suaven els ulls mentre ho escrivia. A sigut molt bonic, no puc oblidar la cara que feia. En aquest moment m’he posat molt content.

Qui cuina?

Avui ha tornat a pasar, i ja és algo massa habitual. Si fós el primer cop que passa ho deixaria pasar per alt, però això ja s'ha repetit massa. El tema és que avui la Christy ha tornat a decidir que estava massa cansada per fer el sopar. ¿Què? Doncs sí, sembla mentira que això sigui veritat. Lo preocupant és que va dir això mateix ahir, i la setmana passada un parell de cops. Ens diu "Avui us feu el vostre propi sopar, que estic cansada". Llavors que fa ella? Si la seva UNICA feina és fer el sopar, i a sobre decideix que no el fa, que se suposa que fa? Realment no ho entenc. Mai he pogut imaginar que la meva mare o pare digués que no fa el sopar un dia MAI. No recordo cap cop que no m'hagi fet el sopar (excepte quan m'he quedat sol a casa). I això que jo ja tinc 18 anys i   puc cuinar-me algo descent jo sol. La Misty i el Cyle tenen 10 i 12 anys respectivament. Se suposa que se l'han de poguer fer ells sols? Al final acabem cuinant la Jun, el Cody i jo. No em sembla massa just que a sobre de fer la nostra tasca assignada, hem de cuinar i rentar la cuina després. Lo més graciós de tot és a l'hora d'assignar la responsabilitat de que les coses es fàssin. Lo normal és que els pares s'encarreguin de que la casa es netegi i tot això. Aquí aquest concepte a desaparegut totalment. El nostre lavabo, com que ells (el Ray i la Christy) no l'utilitzen, ningú el neteja. Això vol dir que no s'ha netejat durant força temps; cal dir que alguns dels nois no ténen gaire punteria. Algo força semblant passa amb la resta de coses a netejar de la casa.
Tot i això, estic disfrutant molt dels meus últims dies aquí. És una pena que ara que estic tant bé hagi de marxar dintre de poc.

Pascua

Ahir va ser el dia de Pascua als EE.UU. Aquí li diuen "Easter" en comptes de Pascua. La celebren el diumenge en comptes de dilluns com a Catalunya.
Es tradició americana pintar ous i amagar-los. Després els nens els han de trobar i se'ls mengen. Jo no en vaig poder pintar cap perquè el dissabte mentre els pintaven jo estava parlant amb els meus pares i no me'n van deixar cap per pintar. Ja es una de les moltes coses que m'haurien de fer enfadar però que ja passo d'elles. Ultimament tinc una sensació de que no li importo res a la Christy.
El dia va començar com cada dia de festa: vaig sepertat per crits dels descelebrats que es lleven a les 8 del matí d'un diumenge. Normalment la causa de que em desperti es o que els nens s'emocionen massa jugan al Pokémon i em desperta el seu soroll, o que la Christy s'ha enfadat per alguna tonteria que, convinat amb la seva bipolaritat, fa que s'enfadi d'allò més.
Nosaltres teniem 12 ous per amagar. Pot semblar un bon nombre per a alguns, encara que tenint en compte com són els americans, es algo clarament limitat pel presupost familiar. Avui he parlat amb la meva amiga Crystal, de l'institut on anava abans, i m'ha dit que ella en tenia 105! I això que jo tenia entès que era "pobre" i que els seus pares no tenien treball (de fet, això em va dir ella). La Christy els ha "amagat" i els hi ha dit al Cyle, la Misty i la Jun que anéssin a buscar-los. El meu nom ni l'ha pronunciat, cosa que ha fet que em sentés malament. Tot i així jo he anat a buscar-ne. Com que ja sóc gran no he anat amb la ansia del Cyle sinó que he anat a poc a poc i mirant bé. Com que la Christy no s'ha esforçat gaire a amagar-los ràpidament els hem trobat. Així que els hem reamagat. Aquest cop ha sigut el Cody, que no ha volgut jugar. Els ha amagat al pati de davant de la casa de davant on no hi viu ningú. Aquí, jo he sortit amb una mica de ventatge i he pogut trobar els "fàcils" rapidament. El primer cop n'havia trobat 3, i aquest cop 5. La Jun ha trepitjat un dels ous que estava entre les herbes i ens em quedat amb once. A sobre, no n'hem pogut trobar un. El Cody, fent mostra del seu intelecte, no recordava on l'havia amagat. Tot s'ha de dir, la habilitat d'aquesta familia per amagar les coses es tan dolenta que el joc perd tota la gràcia. El següent, i últim torn, d'amagar les coses ha estat per mi i per la Jun. Mostrant que no erem part biològica de la familia, hem trobat amagatalls bastant més ingeniosos. La pena es que no hem pogut jugar en aquella ronda que era la més divertida.
Abans de que acabessin de trobar tots els ous han aparegut els Rojas. Venien a rebre el seu regal de Pascua. La Christy els hi havia comprat un conillet de xocolata i una cistella d'ous amb caramels a dintre. A mi també m'havia comprat un conillet de xocolata. M'ha fet molta il·lusió perquè no era un conillet normal: era un conillet amb una pilota de bàsquet. Un detall força personal d'una persona que no es preocupa massa per la opinió individual de cada un dels seus fills.
Després de gorronejar una mica els Rojas han marxat. Llavors ha tingut lloc un esdeveniment unic: "Earliest Dinner Guiness World Record" (o sigui, el record Guiness al sopar més d'hora). Hem sopat a les 2.50 del migdia! Evidentment després al vespre tots hem gorronejat una mica perque teniem gana. El sopar era "pernil". Alerta, cal recordar que el pernil americà i el de veritat són tan semblants com el futbol americà i el de veritat. No es que fós dolent, però té el gust de la carn fumada que compra la meva mare per un dia de cada dia. I això era per una ocasió especial. La Misty portava esperant Pascua com si fós Nadal.
Ha passat una desgràcia per a la familia en aquest dia tant especial. S'ha trencat la nevera! La Christy "plorava". Ho poso entre cometes perquè eren els plors que fa quan hi ha un problema amb els diners. Això és el que passa quan no es tenen uns pocs diners guardats per emergències. Ha sobre la Misty té "carieses" (carieses es el plural del plural de caries, figura retòrica que utilitzo per expresar la cantitat). Tot problemes que se li ajunten. El problema de la nevera l'hem solucionat. La Christy ha trucat al banc o qui sigui el propietari de la casa on viviem abans i ha demanat si podia anar ha agafar la nevera del garatge que vam deixar. Doncs aquest matí han anat. Jo no he anat perquè quan m'he despertat marxaven i quan m'he llevat ja eren a la casa vella. Mentre jo estava en el procés de despertar-me la Christy ha dit que buidessim la nevera, però jo no l'he sentit. Llavors mentra jo em feia l'esmorzar la Misty ho ha començat a fer. Jo li he preguntat que feia, no entenia i l'he parat perque m'ho expliqués. Llavors m'ha dit que ho havia dit la Christy. Quan l'ha Christy ha tornat amb el Cody i el Cory, la Misty li ha explicat que ella ho havia fet tota sola i que ningí l'havia ajudat i que jo li havia posat les mans a sobre (cosa que no es veritat). Per una cosa que fa i va i li chivata a la Chrity per posar-e en problemes. Això sí, quan ella mai no fa res i jo li vaig a dir a la Christy s'enfada que no vegis. Això ha provocat que la Christy es posés a cridar i confiant en l'opinió d'una nena petita "niñata" digués que no ordinadors avui. Després jo li he explicat el què, no onbstant a seguit en peu la llei de no ordinadors avui. Més tard li he demanat i m'ha deixat estar-hi una hora. Al final hem acabat tots treballant mentre la Christy anava dient que TOTS haviem de colaborar per acabar-ho ràpid i que no es descongeléssin les coses. Per ser que haviem d'anar tant ràpid ella no ha mogut ni un dit, alussinant. Algunes coses s'han descongelat, però ella ho ha negat. Em sembla molt fort que fagi aquestes coses, en fi, pels diners aquesta dona fa el que sigui. Avui li ha demanat $60 a la Jun. Sort que no me'ls ha demanat a mi perquè li hauria hagut que dir que no.
Tornant al dia d'ahir, més a la tarda, i després d'empassarme els ultims 45 minuts de la película Wall-E sense haver vist el pricnipi, jugaven els Lakers. Ja han començat els play-offs, era el 4t. partit de la primera ronda contra els Hornets. Anaven 2-1 liderant les series, però amb la derrota d'ahir van 2-2 ara. Una pena que perdéssin perquè vaig disfrutar d'allo més veient el partit. Cridant, revolcant-me pel terra dels nervis, quin espectacle. No hi ha comparació amb la temporada regular, aquí tot té molta més emoció.

Viatge a Golden Country

SENTO NO HAVER ESCRIT RES DURANT AQUESTA SETMANA, HE ESTAT DE VACANCES DEL COLE HI HE DECIDIT AGAFAR VACANCES DEL BLOG TAMBÉ. EM VAIG DEIXAR LA CAMARA A CASA I NO TINC FOTOS DEL VIATGE. SI LES VOLEU VEURE FIQUEU-VOS EN EL MEU FACEBOOK I BUSQUEU PER AYUSA.

Dissabte passat vaig anar de viatge al Golden Country amb AYUSA, la companyia americana de viatges d'intercanvi. Molt bé no sabia lo que era el Golden Country, i de fet encara no ho sé. Després de perdren's amb el cotxe, algo que ja és habitual quan es va amb la Chrisy, vam arribar al lloc on estaven tots. Al nostre cotxe hi anavem la Christy, la Jun, el Cody que havia vingut d'acoplat, l'Adel que és un altre estudiant d'intercanvia de Russia i jo. Estavem en un riu i se suposava que haviem de buscar or. Alguns van trobar-ne una mica, però jo només vaig trobar pols d'or. Allà hi havien els altres estudiants d'intercanvi que ja feia mitja hora que havien arribat. Alguns ja els coneixi del viatge anterior, la Josi, la Sam i la Maggie; altres no els havia vist abans; i també hi havia un noia que coneixia de quan vaig anar a Madrid a fer-me la visa. Es diu Roser i es de Catalunya també, com que viatja amb InterWay la coneixia ja d'abans. De fet, estava al seu costat mentre feia la cua a la embaixada americana de Madrid i vam estare parlant les 5 hores o més d'espera.També estava la filla de la Marti, la Meghane que té la meva edad i el seu fill petit que es diu Cody també.
Després de fer treballs forçats per aconseguir una merdeta d'or vam dinar un bocata del SubWay. Encabat, vam anar a unes mines d'or. Allà també hi havia una tirolina a la que hi vam pujar després d'anar a les mines. A la botiga de regals venien una ampolleta plena d'or per només $4. Va ser una mica frustrant ja que ens haviem estat una hora treballant per aconseguir pols d'or i per només $4 em vaig poguer comprar un ampolla sencera. La tirolina va ser molt xula. Per pujar-hi s'havia de signar un paper. En principi ho feia la Marti per nosaltres, però com que jo ja tenia 18 anys doncs vaig haver de signar el meu propi. Em va fer molta il·lusió, era lo primer que signava com a adult.
Per la nit vam anar a sopar a casa de la Sam i la Josie, que viuen a la mateixa casa. Els seus pares molt bonament ens van preparar uns opar deliciós i ens ho vam passar molt bé. Per dormir vam anar a un hotel a prop d'allà.
Al dia següent vam anar a veure las sequolles gegants. Estava nevat i la neu s'enfonsava. Jo al principi anava amb molt de compte per no enfonsar-me, pero al final vaig decisistir i vaig acabar amb els peus ples de neu i mullats. Com que la visita va ser curta vam acabar de passar el dia a Columbia. Era un poblet una mica petit estil del oest. Semblava el "Far West" de Port Aventura. Vam passejar una mica i vam comprar algunes coses. També ens vam fer una foto a una d'aquelles botigues que et fiques roba de l'època. La foto va quedar brutal. Al carrer principal hi havia un home d'aquells que canta per propines i ens vam posar tots a cantar amb ell. Com que li vaig dir que era d'Espanya va cantar algunes cançons en castellà. Em va dir que havia estat per tota Espanya. Al principi em va sermblar que m'ho deia només per quedar bé, però després vaig comprovar que era veritat. Vam cantar el "Cumpleaños Feliz" en una pila d'idiomes diferents.
Mes tard, i abans de marxar, vaig parlar amb la Marti sobre els problemes que tenia a casa. Vam aclarar algunes coses i em sembla que de moment la cosa funciona. Se suposava que havia de parlar amb la Christy, pero com que de moment tot va força bé, no em tingut una llarga conversa encara.

M'han robat la targeta de crèdit

AQUI UN DELS CAPITOLS MÉS EMOCIONATS DE TOTS ELS QUE HE FET. SE QUE ES UN TOSTON LLEGIR-LO I ES MOLT LLARG, PERÒ FEU L'ESFORÇ I VEUREU COM VAL LA PENA. REALMENT ES MOLT EMOCIONANT.

Ha sigut un dia horrorós. La cosa ha començat ja malament, però tot ha quedat marcat per la targeta de crèdit. Començaré pel començament perquè veieu el que ha anat passant cronologicament.

Primer de tot m'he despertat. Ja cabrejat, perquè teoricament m'ha de desperta el Cody però no ho ha fet gaire bé. A les 6.05 m'he despertat pel soroll del despertador. Se suposava que m'havia d'haber despertat el Cody a les 6.00, però segur que ha entrat i ha dit "Albert" en veu fluixa i ha marxat. Com que estava cansat perquè ahir m'hen vaig anar a dormir tard perquè estava veient "Punto Pelota" al youtube, no el dec haver sentint. Les coses no han anat millor mentre esmorzava. Quan tenia el bol de llet al microones la Christy s'ha enfadat. Per la seva opinió havia posat massa llet al bol i havia agafat un bol massa gran. Ho ha dit d'una manera que semblava que estigués deixant als altres sense llet i m'hagués ficat el bol ple fins a vessar. Tot plegat estava normal, la llet adecuada, tampoc no em paro a calcular la llet exacta. Potser algun dia una mica més o algun altre dia una mica menys. No vindrà de 20ml de llet, m'ha semblat algo molt molest. Tampoc ha acabat a aquí la cosa. Mentre m'ho menjava, li ha tornat a semblar malament una altra cosa. Havia ficat Nescuik amb els cereals perquè la llet tingués gust a xocolata. M'ha començat a dir que si jo veia en algun lloc que digués que li poses Nescuik, que si havia vist a algú més fer-ho. Un barbaritat de coses que no són normals, tot plegat el Neskuik es meu. El problema està en que com que ho paga ella amb els diners que em deu, doncs es preocupa en quant en gasto. Potser es pensa que el fet de pagar-ho amb els meus diners fa que ho pagui ella.

Sortint de la baralla, he desfilat camí cap al cole. Només la Jun i jo perquè el Cody cada dia marxa a les 6.50 en punt sense esperar-nos. Una cosa que em fa ficar de mala llet dia rere dia. La Christy li va dir que havia de sortir a aquella hora per no arribar tard. Es clar, sortir 40 minuts abans de que el coli comenci per fer un trajecte de 15 minuts. Que és per si troba cua? La Jun i jo ja passem i sortim més tard quan els dos estem preparats. Així podem parlar sense que el Cody senti el que estem dient, que segur que després s'ho "chivateja" tot a la seva mare. Com que la Jun té trucades internacionals gratis al seu mòvil, li he demanat que em deixés trucar a la meva mare. Li volia demanar un parell de coses del tema d'estudiar i de pas explicar-li el dilema amb els cereals. De veritat que tinc ganes ja de tenir llibertat per fer el que vulgui sense que ningú m'estigui controlant la llet que poso o si arribo un minut tard a casa. La cosa és que al trucar-la no ha anat com m'esperava. El primer que m'ha dit ha sigut que ella també em volia trucar. Seguidament m'ha comentat que havia vist moltes càrregues seguides de la gasolinera del mateix dia. I m'ha preguntat si havia pagat per gasolina, jo li he dit que no. Aquí ha sortit el tema de que me l'haguéssin agafat o robat. Com que jo estava conveçut de que no havia sigut així, he pensat que potser la Christy la havia agafat per omplir el cotxe de gasolina. Ara meteix descarto aquesta opció per tot el que ha passat després i perquè ja seria massa que cometés un delicte així. La conversa s'ha tallat a mitges mentre encara estavem parlant i devatint. I així he estat tot el dia capficat amb que li havia passat a la meva targeta.

Al cole, encara que pensant en el mateix, puc dir que ha sigut un dia d'aquells fàcils. A primera hora a història un video, sobre el Ku Klux Klan, que de fet pel que ha passat després ha sigut que ni fet a mida. A segona hora hem tingut un substitut, com ha primera hora, i hem anat a la sala de peses en comptes de correr com tots els dijous. Tercera hora no n'hi havia avui. Malgrat que m'he hagut de perdre el brunch crec que ha valgut la pena. El cole havia programat per avui i demà l'actuació del que li diuen "E-15". Això vol dir "Every 15 minuts" i es refereix a que cada 15 minuts algú mor o és greument ferit en un accident de trànsit per culpa dels efectes del alcohol. La cosa estava molt ben montada. Hi havia un accident de tràfic de veritat, i uns alumnes feien d'actors i representaven el que seria una situació real. El accident no l'han fet sinó que els nens s'han ficat a dins del cotxes estrellats. Llavors trucaven a la policía, venien els bombers, treien als ferits del cotxe. Bueno, tot com si fós de veritat. Si fins i tot han serrat el sostre del cotxe per treure als ferits i ha vingut un helicòpter! Sí , sí, un helicopter per emportar-se als ferits més ràpid a l'hospital. Tota una obra d'art amb personal professional de veritat, excepte els involucrats en l'accident que eren alumnes del cole, que una mica més i hem poso a plorar de la emoció. Sortint d'aquí tenia AP Calculus, la meva classe preferida. Mates de veritat i de les que són dificils. Tot seguit a dinar, on ens han donat gratis una galeta en forma de trèbol de tres fulles. Jo he suposat que era pel dia de Sant Patrix, però he preguntat i m'han dit que no, que serà la setmana que ve. Llavors he deduit que degut a que la pròxima setmana és festa i demà és minimum day, ens la donen avui. Després de dinar les coses encara han anat millor. A química el professor ja ens havia avisat que no hi seria i que veuriem un pelicula. El títol de la película no era "Despicable Me", algo intraduible a primera vista. Ell havia preparat unes preguntes sobre la película que feien molta gràcia a tothom. Jo no ho acabava d'entendre al principi, però ara jo ho comprenc i espero que després de la meva explicació vosaltres també. Les preguntes eren de conceptes químics que apareixen a la película, però la gràcia és que la película no té res a veure amb química. Un exemple és que pregunta per quants mols d'aire hi ha en la piramide que té un volum de no se guants litres que apareix a la película. Lo més graciós era que tothom sabia quina película era, pero clar jo no ho sabia i no em feia tanta gràcia. Després de mirar-la 5 minuts he reconegut la película, i al cap de 10 minuts més he descobert el títol en castellà. La película és "Gru"! Qui havia d'imaginar que seria aquesta película. Si algu encara no sap de quina película parlo, a part de que ho pot buscar al google, aquesta és una película de dibuixos animats del estil de les típiques de Pixar. No sé si és realment de Pixar, pero és de l'estil. Un película de dibuixos i de riure per la classe de química, aquí estava la gràcia. Per acabar, a anglès, em tingut un altre subsitut i jo no he fet res. Teoricament haviem de fer una fitxa, pero jo he decidit no fer-la i copiar-la d'algun company un altre dia. Total, és el que faig sempre i tot i axí tinc la millor nota de la classe i sense saber parlar angles tant bé com els altres.

Acabat el cole les coses tornaven a ser dolentes. El camí cap a casa tot normal, però al arribar a casa les coses han seguit el curs adecuat per a un dia horrorós. Al entrar a la meva habitació m'he afanyat a comprovar la cartera. Per sorpresa meva, la targeta de crèdit no estava allà, i a més faltaven els $43 que hi tenia en metàlic. Seguidament m'he adonat de que tenia un missatge de la meva mare dient que la truqués que era important. Llavors li he demanat permís a la Christy per trucar per l'Skype dient-li que la meva mare m'ho havia demanat i que era important. Quan m'ha preguntat si sabia què volia, he mentit i he dit que no encara que sabia perfectament, o almenys això esperava, que era sobre la targeta. Malgrat les dificultats de la conexió he pogut parlar amb la meva mare de l'assumbte i trobar-hi una solució. Ella s'ha mostrat força calmada, sobretot si ho comparem amb el que ve a continuació, i no m'ha volgut posar nerviós. M'ha explicat que ja havien arribat al límit de la targeta de crèdit, i per tant no poden treure més diners, i que demà ella la cancelaria. El problema ella el centrava en que ara tinc $0.00 i que fins que no m'hen fagi una nova i me la envii no tinc cap manera d'aconseguir diners. M'ha dit que li demani a la Jun que me'ls deixi, i així he fet. Finalment hem acordat que si trobava la targeta de crèdit anés al caixer i treiés tants diners com pugui per que ella la cancelaria de totes formes ja que la poden haver copiat.

Ara era el torn d'explicar-li a la Christy. Realment no tenia ni idea de com s'ho pendria. Al principi semblava que actuava com culpant-me a mi d'irresponsable. En aquest cas crec que jo no he sigut irresponsable ja que sempre he tingut cura de la targeta i de la cartera i si me l'han robat no ha sigut per la meva culpa. Després ja he vist que no anaven per aquest camí les coses. També haig de dir que s'ha mostrat molesta per haver trucat a la meva mare abans de dir-li a ella. Llavors li he hagut de dir que ha sigut ella la que m'ha informat. Mentre la conversa progressava ella s'anava posant més i més nerviosa. Jo crec que en algun moment s'ha vist entre reixes. En aquest moment se m'han esvait tots els dubtes sobre si ella podria haber tingut algo que veure. Jo li he intentat explicar que la meva mare l'anularia demà i que ja no podien treure més diners. Ella s'ha capficat en que sí i m'ha fet trucar a la meva mare per que la anulés en aquell mateix moment, com si les oficines del Banc de Sabadell estiguessin obertes a les 12 de la nit. Mira que ja li havia dit que el banc s'en feia càrrec de les despeses i tot això. La cosa és que la meva mare en aquell moment ja estava sobant i no ha contestat. Després d'intentar esbrinar on me l'havien pogut robar, hem deduit que segurament seria a la taquilla de PE. O això o me l'han robat a casa, que ja dic que ho descarto. Llavors m'ha dit que haviem d'anar al HS ha informar sobre el robatori. Durant el camí a culpat a tots els negres del planeta d'aquest fet. Fent servir el terme "Nigger" que és una forma molt despectiva de referir-se a les persones de pell més fosca. Per traducció suposo que sería "moro", però tinc la sensació que és algo més despectiu que això, En aquell precís moment m'han vingut al cap paraules del video del KKK. En alguns moments estava dient coses molt semblants que el que deien els KKKK als seus discursos (no és que hagi posat una K extra, la quarta és de Knights, caballers). He estat a punt d'interrumpir el seu discurs racista, que era digne de Hitler  "el Adolfin", però he estat callat perquè amb aquesta dona no es pot discutir.

Al institut hi hem estat un bon rato, uns 30 minuts diria. Em parlat amb un senyor, que jo ja coneixia, i la Christy li ha explicat la situació. De pas ha insitit en que al Cody tambe li havien robat dos telefons a les taquilles. Lo dels telefons té la seva gràcia perque són de preu variable. Quan m'ho ha dit a mi el primer cop era un telefon de $500, pero en la següent frase ja s'avia revalorat a $600. Al cole ja havia pujat de preu més i era un de $600 i l'altre de $800. Força curiós si tenim en compte que diria que és el mateix telefon mòvil. No es que vulgui subestimar el telefon, però no semblava cap meravella. Era un Samsung (marca koreana pel que em va dir la Jun) molt bàsic de pantalla tàctil. Diria que el bàsic que regalen totes les companyies quan et fas un contracte de tarifa plana amb multiples linies. No més de $200 per a mi. Bueno, és que si costés $800 ja seria més que un iPhone o un Android. Tal i com deia ella ha estat parlant i dient una i una altra vegada lo que havia passat. Fins i tot s'ha arribat a posar a plorar. Ha arribat un punt on m'ha semblat que el pobre home ja no sabia que més fer, ell tampoc no podia fer res més. Havia notificat al professor de PE, havia comunicat el robatori, li havia donat el numero de la policia, de tot. Ja havia arribat el moment que s'havia de marxar, però ella segui allà explicant les seves penes. Al final hem marxat i hem deixat al home continuar amb les seves coses.

Quan hem tornat a casa, ella ha trucat a la policia per notificar el robatori. Suposo que tot això ho fa per tenir cobertes les respnsabilitats com a mare adoptiva. Ara mateix em poso en el seu paper i veig que és normal que és preocupi tant. Ella veu que al seu estudiant li han robat la targeta i ha de fer alguna cosa. La Marti li pot reclamar que ha passat i tot això. Jo de mentres m'he posat a mirar el bàsquet a la tele. Gran partit avui, Lakers vs Heat. Desgraciadament han guanyat els Heat al final. Quan s'ha presentat l'agent de policia m'he fet apagar la tele i no he pogut veure el segon quart. Era una policia, encara que això dona més ben igual. Li hem explicat tot el rotllo i tot això de la taquilla i tot. Després li he ensenyat els cobros del banc que m'havia passat el meu pare. Aquí ha sigut un d'aquells moments que sempre passen a CSI. Quan la petita mentira que vas dient que no ha de tenir importància ja no serveix més. Les dates dels pagaments amb la targeta eren d'abans de dimecres, que era el dia que teoricament l'havien robat. Jo ja ho sabia però per no complicar més la cosa doncs no havia dit res. Tinc la sensació que vaig portar la cartera al cole dilluns o dimarts també, però no ho recordo bé. Al final li hem imprès una copia, ella ha notificat el robatori, i ha marxat.

Jo ja no li vull donar més voltes al assumpte, no hi puc fer res ara mateix. No obstant ella segueix capficada en que els negres poden treure més diners amb els seus metodes secrets i tot el rotllo. La he intentat tranquilitzar molts cops però és impossible. Si poguessin treure més diners ja ho haguessin fet. Tenen la targeta desde el dia 7 o 8 i només han gastat un $300 que és el màxim, si realment fóssin professionals i poguéssin treure diners de veritat no l'haurien usat per comprar coses d'$1 o omplir tots els seus cotxes de gasolina. Té tota la pinta que és algun delinqüent asolecent que ha intentat treure el màxim que podia de la targeta.

Ja després de sopar he anat a la habitació de la Jun ha demanar-li els diners. He demanat a la Misty que marxés i he tancat la porta. Li he explicat que tenia $0.00 i que si ella me'n podia deixar. Ella ja sabia lo de la targeta, de fet ha sigut la primera en saber-ho perquè li he explicat de camí cap al cole. Ella m'ha dit que si i que dema parlarà amb la seva mare per veure quants diners té a la conta i quants me'n pot deixar. No són gaires els que necessito, suposo que en un parell o tres de setmanes la targeta ja la tindré. Em sembla que $100 són suficients. La cosa és que dissabte marxem de viatge i clar necessite diners sí o sí per comprar alguna cosa. També vull aprofitar per recuperar els $24 que li vaig deixar a la Christy i encara no m'ha tornat. Em sembla una bona oportunitat per que no torni a esquivar el tema. Com ja he dit abans, per parlar amb la Jun he tancat la porta. Pecat! La regla numero 1 d'aquesta casa és que els nois no poden estar en la habitació de les noies amb la porta tancada, i viceversa, per raons de seguretat. Realement m'ha indignat una mica, i he refumfunyat. Tot i així he conseguit sortir del problema sense causar una gran discusió. Raons de seguretat? Això li he preguntat, i llavors ja ha sortit amb el tema del Lorenzo. Que si va tocar a la Jun entre les cames, que si va pegar a la Misty al cul. Que es pensa aquesta dona, que sóc un pervertit o què? I que passa que si esta la porta oberta no es pot fer o que? M'han entrat unes ganes de posar-me a discutir de lo gilipoyes que era aquesta norma i de lo gilipoyes que eren tots els americans i de lo anticuada que era aquesta norma i de la mare que els va parir a tots amb les seves normes dels anys 20 i del KKK i conservadors i patriotics i...

Fa un rato la Christy m'ha comunicat que la Marti vol que escrigui un e-mail de la llergada d'una pàgina, i ha especificat que havia de ser llarg i que no era sufcient 5 o 6 linies, sobre l'últim cop que havia vist la targeta i tot el rotllo. Deu meu quin dia més esgotador.

Encara hi ha més males notícies que m'he deixat pel camí. Ara es veu que el Cody també ve al viatge. Ja me l'han arruinat. Dos dies que tinc per fugir d'aquesta familia del terror i va i es venen amb mi la senyora i el fill monster. Si no fos poc el disgust, haig de compartir habitació amb ell i amb un noi rus que ja conec que es diu Adel. Es veu que només hi ha tres nois, això vol dir que per força em de dormir a la mateixa habitació. Espero que almenys no em segueixi ni vaig amb mi. I si és així ja tinc un pla B, aniré amb la Roser, una noia que conec de quan vaig anar a Madrid a tramitar el visat, i així puc parlar amb català i no m'enten. No és només el fet de que no em pugui despendre d'ell. Sinó que normalment quan estem entre estudiants d'intercanvi comentem coses de les nostres famílies i tot això. I clar, amb el espia infiltrat no es pot. Realment tinc la convicció de que la Christy ha fet que vingués per tenir-nos controlats.

Aquests últims dies estan sent realment durs per a mi. Tinc ganes de tornar a casa ja. Aquest viatge ha sigut molt bonic i tot el rotllo, però ja és hora de que torni al meu lloc. Allà on pertanyo i on estic com a casa. Potser estava a casa no valorava lo afortunat que era. No només per tenir uns bons pares, una bona germana, una bona familia, uns bons amics, uns bons companys... També perque malgrat molts consideren que EE.UU. és un gran país i s'envejen algunes moltes coses d'aqui, lo bé que funciona tot, jo no canviava per res del món amb el meu país. Potser és un país de vagos, on la filosofia de vida és treballar quan menys millor, on hi han discusions d'identitat nacional, on hi han millons de problemes que sembla que a EE.UU no tenen; però és on millor estic. Un lloc on si estas malalt et curen, si vols anar a un lloc hi ha transport públic, on anar pel carrer és relativament segur, on la gent en general té sentit comú (encara que n'hi ha que no gaire), on mirem a l'exterior... allà on em trobo bé i sóc feliç

Estudiant

Aquests últims dies la meva obsesió per l'estudi s'està passant de la ratlla. Em sembla que potser m'he capficat una mica massa en això d'estudair. Quan arribo del cole em poso a fer els deures del High School, i quan acabo em poso a estudiar. I així estic tota la tarda fins que arriba l'hora de sopar. Em sembla que estic sobreexplotant el meu cervell. Em sento molt cansat tot el rato, com si necessités més energia per seguir pensant. Tot i així em sembla que tot el que estudio no és suficient. Hauria haver començat a estudiar al novembre i no al febrer. Espero que durant el "Spring break", que són les vacances de primavera, de la setmana que vé pugui estudiar força i recuperar tot el temps perdut. De momentja he estudiat pels dos primers exàmens d'història, però encara haig de fer el segon, que tinc programat fer-lo demà. De física ja he llegit i estudiat els 3 primers temes que em van enviar. I també he fet els exercicis, excepte un parell que no sé fer. Però com que no em contesten als meus dubtes ja no puc abançar més, i tampoc tinc més material. De química, a pesar de que m'he llegit els apunts que em va passar la meva amiga Estefania, avui he començat a organitzar-me bé l'estudi. He mirat a la web de la selectivitat els temes que entraven i després els hi he buscat un equivalent al llibre en anglès que em va deixar el meu professor de química d'aquí. Sorprenentment ni han molts que els titols són exactament iguals, bueno traduint-los al angles. No obstant, hi ha un parell o tres als quals no els hi he pogut trobar un equivalent. A matemàtiques no he tingut mai cap problema, però hi ha un parell de coses que encara m'haig de mirar. Li vaig demanar al meu amic Dani que me les envies, encara que li vaig dir que no corria pressa, i com que no corria pressa doncs encara no les tinc. Definitivament necessito fer un horari per encuadrar totes les coses que haig d'estudiar i així saber si vaig o no vaig bé de temps. Vull deixar-me tot el més de maig per repassar, memoritzar i preacticar amb els exàmens de l'any passat. Dit això tinc menys de dos mesos per empollar tot el que em queda. No cal olvidar anglès i castellà tampoc. Anglès no penso estudiar, l'únic que faré és practicar exàmens. Per castellà ja és una altra cosa, realment estic una mica perdut sobre com em prepararé aquesta assignatura. El que més por em fa realment és que no tinc a ningú que em corretgeixí aquestes coses, per tant no sé si vaig pel bon camí o no. Les ciències no són gaire problema ja que si els numeros quadren sol estar bé la cosa. El dilema és a les assignatures de llengua que els criteris de correcció es basen en coses que jo no puc valorar.

Ja tinc 18 anys

Avui ha sigut el meu aniversari. El dia que havia esperat desde feia la tira d'anys. No només perquè fós el meu aniversari, sinó perquè era el 18è. 6 de març de 2011, el dia a partir del qual ja puc votar, beure, fumar, conduir i tot això que ja podia fer abans pero ara legalment. Quan vaig decidir venir aqui al EE.UU. ja sabia que hauria de passar aquest dia tant especial sense les persones que més estimo. No només els meus pares, la meva germana, els meus avis, sino també els meus tiets, familiars, i amics, i totes les persones que conec i que al cap i a la fi aprecio molt. Temia una mica per aquest dia ja que pensava que podia ser que no estigues a la altura de les espectatives. Al cap i a a fi ha sigut un dia una mica normal, pero almenys no ha sigut un mal dia. Estic content de que hagi arribat i de que la gent m'hagi felicitat encara que estigui a milers de quilometres de distància.
De bon matí, m'he llevat i he esmorzat i tot el rotllo. De fet no m'he llevat, m'ha llevat la meva tieta, la Marta i prou, per felicitar-me. N'estic segur de que esta ben contenta d'haver-me despertat, però m'ho tinc merescut perquè jo pel seu aniversari la vaig despertar amb un SMS a les 5 del mati. Més tard m'ha trucat la meva tieta Lola. Després he trucat als meus pares. A casa meva estaven els meus pares i els meus cuatre avis. La meva mare m'havia fet un pastís d'aniversari. No era cap sorpresa perquè m'havia preguntat ja ahir de que el volia. Però realment em va fer il·lusió que decidís fer-me un pastís. Tenia la forma que jo volia, es a dir, un 18. M'han cantat un "Cumpleaños Feliz" mig en català mig en castellà i força desentonat i he bufat l'espelma. Sí, només una, era simbòlica suposo. Maravellosament l'espelma s'ha apagat, em pregunto qui haurà tingut l'honor de bufar la meva espelma del 18è. aniversari. Després ha vingut la Christy i m'ha tirat tot de confetis per sobre. Que despres jo he hagut de recollir. He estat parlant un rato més amb els meus pares i després ja he penjat. Últimament sento més la necessitat de parlar amb ells. Al principi els torbava molt a faltar, ara ja no tant, no obstant m'allargo molt més parlant amb ells. També sento la necessitat de parlar amb els meus amics, no és el mateix parlar amb ells pel facebook o el msn.
Per la tarda tenia programada una festa. No ha sigut una gran festa i, de fet, només ha pogut venir el meu amic Luis. També habia de venir el meu amic Miguel, pero a última hora m'ha enviat un SMS dient-me que estava castigat. No m'ha importat això, no tinc la necessitat de tenir una gran festa amb grans regals per ser feliç. De fet el que més feliç em fa és poder saber que hi ha persones que m'estimen en un dia tan especial. Hem estat jugant a la PS3 amb el Luis tota la tarda. La Christy havia fet tacos ha petició meva i m'havia comprat un pastís i uns globos. M'han portat el pastís mentre em cantaven un "Happy Birthday" i jo he bufat les espelmes. Aquest cop dues, una amb forma d'1 i una altra amb forma de 8. Més tard m'ha donat el regal. Era una caixa de bombons i una mini canasta de bàsquet. M'ha fet entendre que no era gaire i que ho sentia. Jo li he dit que no necessitava que fós gran cosa per ser feliç i li he donat una abrazada.
A part d'aquest regal, en tinc alguns més, però de moment estic ben lluny de rebre'ls. Els meus amic m'han comprat una entrada pel concert de Bon Jovi. M'ha agradat molt, tot i així fins al Juliol no l'ha puc disfrutar. Això sí, prometo passar-m'ho en gran al concert. Les meves iaies i avis, encara que les iaies han assolit el protagonisme, m'ha promés diners per que quan torni em pugui treure el carnet de conduir i amb una mica comprar-me un cotxe. Em faria ilusió poder comprar-me un cotxe vell i de segona mà d'aquells que no et fa pena donar-li un cop i pots conduir tranquilament. I els meus pares també m'han comprat algo. Però no m'han dit que és, que ja m'ho trobaré quan vingui. M'han deixat una mica amb la intriga, pero bueno, jo ho veure. Espero no impacientar-me gaire. Realment espero amb il·lusió el dia de tornada. No sé si realment vull que arribi ja o poguer disfrutar una mica més aqui als EE.UU. La pena és que la meva tornada quedarà una mica ofuscada per la selectivitat.
Vull donar moltes gracies a tots el que m'han felicitat i dir-vos que us estimo molt a tots.

Sense menjar, sense dormir

Dimecres 2 de Març

Aquests dos últims dies sembla que els planetes s'hagin aliniat per que jo no pugui complir les meves necessitats. Ahir dimarts, tot va passar perque jo no mengés. Al matí per esmorzar no hi havia res de res. No exagero: no hi havia pa, llet, cereals, neskuik, res! Vaig haver d'anar al cole amb dejú, "No pasa res" vaig pensar. A la segona hora, a PE, casi em desmayo de la gana que tenia. No es pot fer exercici sense menjar. Quan la classe va acabar tenia la hora del brunch, per fi menjar! Doncs no, per algun motiu estúpid no hi havia brunch aquell dia. Horrorós, se'm venien a sobre dos classes de mates seguides. No puc fer funcionar el meu cervell si no tinc aliment. Amb esforços vaig aconseguir arribar a l'hora de dinar i vaig poguer menjar algo per primer cop aquell dia, i eren les 12 del migdia. A sobre, amb la gana que tenia, el dsopar va ser tard. Pel que fa a avui, la cosa és que no he pogut dormir. Ahir a la nit va venir l'Adel a dormir. L'Adel és un noi rus que també és estudiant d'intercanvi i que jo ja el coneixia del viatge. La Christy l'havia de portar a una conferència i es va quedar a dormir. Doncs la Jun, el Cody, ell i jo ens vam quedar veient "Karate Kid" fins tard, les 10.30 o així. La cosa és que aquest matí la Christy m'ha llevat a les 5 del matí perquè ella havia de marxar amb el Cody. Com que el Cody és el que em desperta sempre i ell marxava doncs m'ha despertat perquè no volia que em quedés dormit. Això ja m'ho hagués pogut dir ahir a la nit i jo em posava l'alarma, que ja la tenia posada de totes maneres, i no feia falta que em despertés. Jo li he dit que ja tenia alarma i que ja em llevaria jo tot sol. Quina vida més dura!

El plaer de fer deures

Fer deures sempre és algo que més o menys a tots ens desagrada. En el meu cas, mai m'ha agradat fer deures. Sóc més partidari de saber-ho fer i ja esta, anar al exàmen treure una bona nota i no haber-me de preocupar per fer els deures. No obstant, sempre he fet/copiat tots els meus deures perquè en els meus estudis considero que sóc responsable i sé que això és lo correcte. Doncs avui al matí he decidit fer els deures del cole. Encara que vaig estar el divendres per la tarda estudiant, allò era per a la selectivitat. M'he passat un bon rato fent deures d'historia. El fet de fer deures no semblava que li agradés gaire a la Christy. Més aviat semblava que no estigués fent res, en comptes de fer feines de casa. Em sembla que això m'ha incentivat a l'hora de fer deures. És com si fer algo que no li agrada a ella sigui divertit. Aquesta diversió supera lo dolent d'haver de fer deures. Un cop he acabat els deures d'historia he seguit amb el meu estudi per a la selectivitat. He continuat per evitar ajudar a ordenar el gartge. Semblava un pla inminent que el garatge havia de ser ordenat avui, però al final no ho han fet. Al pricnipi tinc la sensació que ho han deixat per més endevant perquè la Jun i jo estavem fent deures. Suposo que volien que els ajudessim i no trovaben que la Marti no veuria amb bons ulls que ens féssin parar de fer deures per ajudar-los a netejar. La veritat és que no sé si he estudiat poc, he estudiat lent, ho no se què, però tinc la sensació de no haver fet deures.

Pals a les rodes

DEMANO PERDÓ PER AQUESTA ENTRADA TANT EXTREMADAMENT LLARGA. ESPERO QUE POGUEU FER UN ESFORÇ I LLEGIR-LA (EHH! DANI) I DE PAS COMENTEU. ÉS UNA ENTRADA QUE OCUPA GAIREBÉ 5 FULLES DEL WORD I QUE HE TRIGAT GAIREBÉ 2 HORES EN ESCRIURE-LA. AIXÍ QUE DEMANO QUE VALOREU EL MEU ESFORÇ I ALMENYS LA LLEGIU. SI POT SER FEU ALGUN COMENTARI. ESTIC MOLT CONTENT AMB EL RITME DE COMENTARIS ULTIMAMENT. EM FA ESPECIAL IL·LUSIÓ QUAN VEIG COMENTARIS DE GENT NOVA, I NO NOMÉS DELS MEUS PARES I LES MEVES GORDES.

El meu pla per estudiar per la selectivitat ha començat avui. Amb força de voluntad penso posar-me les piles per, no només aprovar la selectivitat, sinó treure nota. De moment avui he completat d'estudiar el primer tema d'historia que portaba arrossegant desde feia 3 o 4 mesos i he fet l'exàmen que el Diego (el meu professor d'historia), molt amablement, em va enviar. També he estat mirant el llibre que el profesor de Química del Weston Ranch (WRHS), el meu institut d'aqui els EE.UU, em va prestar. Per ara he fullejat els 3 primers capitols sense dificultat alguna par entendre-ho.
Per altra banda m'he ficat a la web de la UNED (Universidad Nacional de Estudios a Disctancia) per mirar l'informació relativa a les PAU (Proves d'Accés a la Universitat), més conegut com selectivitat, que faré. Com que estic estudiant a l'extranger puc fer les proves allà en comptes de les normals. Principalment ho feia perquè així no havia d'estudiar el català, que no es que tingui res en contra, però és una materia que em trec de sobre. Afortunadament, m'he emportat la sorpresa de que té més ventatges això de la UNED. La primera de totes me la ha comunicat la Virginia (la noia/senyora/iaia que porta el tema dels estudis a l'agencia) en el e-mail que m'ha enviat. Gràcies a aquest e-mail m'he posat a mirar la selectivitat de la UNED, tal i com ella m'ha recomenat. Aquesta primera ventatge és que no entren les lectures obligatories. Per tant, no m'haig de llegir cap dels dos llibres que entraven. En aquest aspecte havia estat desafortunat, ja que els dos que entraven a la selectiviat eren els de 2n de batxillerat i cap dels de 1r que ja m'havia llegit. Sortosament m'hen lliuro. A part d'això, el més important és que la dificultat de la prova és notablement inferior. Castellà, que ja no li donen ni aquest nom sinó que és "Comprension Lectora", consta, tal i com indica el nom, d'una comprensió lectora. Haig de llegir un text i contestar unes preguntes sobre el text, i això em dona 4 punts. Després 4 punts més per analitzar una frase i unes paraules. I els últims dos punts són de literatura, que és el que vaig fer l'any passat, per tant no tinc que estudiar-ho de zero sinó només repassar-ho. Historia, notablement més fàcil que la prova que havia vist, la qual m'havia deixat bastant atemorit. Són 4 preguntes de tipus redacció sobre un tema de la historia d'Espanya desde els segle XIX en endevant. I després un analisi d'un text historic, un discurs o un retall de prensa o algo així, que haig de situar en el temps i explicar el marc en el que es troba i la seva importància. Res massa dificil, tenint en compte que parlem de la TEMUDA selectivitat. Angles és el xollo més gran. Com que tinc la sort de tenir un gran nivell d'anglès gràcies a la meva experiència als EE.UU, no havia de suposar un gran repte. L'únic que em feia dubtar una mica era el "listening" (la part en que s'escolta un audio) ja que era amb accent Britànic i em costava una mica d'entendre, em sona a Alemany. Doncs bé, no hi ha listening en aquesta prova. Com a castellà és bàsicament una comprensió lectora però sense el "bàsicament", o sigui una comprensio lectora. Llegir un text i respondre 4 preguntes amb una extensió de 10-15 linies. I a més a més, una redacció d'unes 15 lines sobre un tema que et donen. No sembla que hagi de ser cap repte, ni tan sols crec que hagi d'estudiar. Matemàtiques és bastant regalat. Són 4 exercicis, d'un tema molt marcat, per tant ja sé especificament amb que em trobaré. La 1a és sobre matrius, la 2a sobre vectors, la 3a sobre analisi de funcions i la 4a sobre primitives. També m'he mirat física i química i això si que em suposa una mica més de problema, perquè no tinc nivell. Tot i així sembla que el nivell d'aquestes dos proves segueix la linea de les altres.
Un cop hagi acabat d'estudiar tota la matèria d'historia i m'hagi après lo pertinent de mates, química i física, tinc un ampli sortit d'examens de l'any passat per practicar. Això em permetrar poder veure si he fet un bon treball i en què haig d'insistir més. Una altra ventatge és que de cada assignatura marca punt per punt tots els temes que entren. Així m'asseguro que no em trobo amb res que no sabia que entrava. Normalment aquesta és la feina que ha de fer el profesor, però com que jo no entinc, així soluciono el problema.
Tornant al tema, m'he posat a estudiar història. Doncs bé, avui la Christy montava una altre festa d'aquestes del Tupperware (potser us sona més tuperbare). Deixant a part que ha sigut tant exitosa (ironia) com l'altra i no ha vingut ningú, he tingut un petit conflicte. La Christy, bé, el noi dels tuppers necessitava una taula per posar-los. Doncs m'ha fet fora de la taula on estava estudiant per utilitzar-la. El pitjor de tot no m'ha semblat això, que tampoc m'ha semblat bé. Sinó que ella tampoc no m'ho ha vingut a dir. Simplement ha vingut el Cody i m'ha dit que la "mom" necessitava la taula, i ma fet cara de "tio ho sento pero t'has de moure". Lo més normal m'hagués semblat que ella vingués i em digués "Albert ho sento, però necessitem la taula per la festa, pots anar a estudiar a un altre lloc?". I jo no li hagués contestat i m'hagués mogut una mica molest però no enfadat ni indignat. Dic que no li hagués contestat perquè la resposta seria "No, no puc anar a estudiar a un altre lloc". No puc perquè no hi ha cap altre lloc per fer-ho. La cosa és que jo m'he anat indignat a la meva habitació i he decidit posar-me al ordinador. Però tampoc, no hi havia internet. Aquest cop no era cap fallo, sinó que ella l'havia conectat directament al seu ordinador perquè necessitava baixar-se un programa. S'estava baixant una versió de prova del "Microsoft Office" de 10 dies i que ocupava més de 600MB perquè el Cory pogués fer els seus deures. La descàrrega tardaria 24h en completar-se. Jo m'he ofert a prestar el meu ordinador peruqè fés els deures. No perquè volgués l'internet, que no el volia ja que volia estudiar, sinó perquè era una tonteria baixar-se allò. Sortosament quan el Ray ho ha vist, a posat criteri i ha dit que no es podien baixar allò. Llavors han trobat un altre mètode de fer-ho i no m'han demanat el meu PC. Mentre que es solucionava aquest problema he sortit indignat i li he dit a la Christy "Que faig?". Com volguen dir, que puc fer si no puc estudiar perquè no tinc taula, no puc utilitzar l'ordinador perquè no hi ha internet i no puc mirar la tele perquè estan allà amb la festa. El seu comentari ha sigut: tens més dies per fer els teus deures. Amb un to que posava la SEVA festa a sobre de totes les coses. Per a la Christy el que poguem estudiar no és una qüestió prioritaria o fonamental. Vol que estudiem perquè és el correcte i és el que li diu la Marti, però no li importa realment. De fet, un dia ja em va demanar que no anés al cole per ajudar-la a netejar; bueno no m'ho va demanar sinó que va dir que ho faria i jo li vaig dir que ni somiant. Als seus fills sí que els ha fet saltar-se el cole per ajudar-la a ella o a la Jessica. Al Cory l'estan a punt d'expulsar del cole per acumulacions de faltes d'assistència. Ella s'ha posat una mica angoixada, però ha trobat finalment la solució. Ha manat al Cody buscar una tauleta petita plegable que tenia i me l'ha ha donat. Algo és algo, però sens dubte estudiar en una tauleta en la que amb prou feines hi cap el llibre i sense les condicions d'il·luminació correctes no és el clima adecuat per al estudi. Malgrat tot, he complert el meu objectiu i he completat l'exàmen. La mala sort és que encara que a mi em sembli que està prou bé, no tinc cap referència certa del tot sobre si està prou bé.
Ahir vaig tenir un altre conflicte amb la Christy. Va ser que em va tocar la moral la seva actitud, i quan dic la moral vull dir la moral i no els ous. Després vaig parlar amb ella i vam aclarir la situació, però la cosa té tela.
Només arribar a casa em vaig posar a fer deures. La Jessica havia deixat als nens perquè ella i l'Eddy sortien, cosa que trobo d'allò més normal. Doncs la Christy sense dir res va desaparèixer i va deixar sense avisar a dos bebés i dos nens petits a càrreg de la Jun i de mi (o meu, no sé com s'ha de posar). Són els seus nets, és ella que els ha de cuidar, i si ha de marxar ens ho hauria de dir perquè tinguéssim cura d'ells i ho sapiguéssim. Clar la Jun i jo estavem fent deures i els dos bebés per allà molestant. Jo no puc fer els deures mentre se m'en va la vista per si toquen alguna cosa que no han de tocar o fan algo. Que haig de fer? Doncs mano a algun dels nens fotre-li un cop d'ull, però cap d'ells sembla disposat a ajudar, sinó que més aviat a causar més problemes. Al final, aconsegueixo parlar amb la Misty com a adults i li demano que els controli. Un cop arriba la Christy a casa tampoc no para atenció als nets. Tampoc no entra cap bossa de la compra a dins de casa, ella s'asseu al sofà i mana a tots que les anem a buscar. I ademés qüestiona el que jo estigui fent deures. Ho deia com si no els hagués de fer i hagués d'ajudar a netejar, cosa que ella no fa. Tot plegat perquè quan vaig obrir l'ordinador per fer una part dels meus deures vaig obrir algunes pàgines d'oci per pendrem un respir després d'una hora i mitja fent estudiant. Quan ja estava acabant ella va deixar caure que "La casa necessitava ser aspirada" (no és que fós tonta dient aquesta frase. sinó que aquesta estroctura passiva és molt comuna en angles). Llavors vaig decidir ser bò i aspirar. Un cop aspirat i els deures fets no vaig veure cap impediment per poguer mirar a la tele el partit de bàsquet que volia veure, Miami Heat contra Chicago Bulls. Com que no hi havia ningú mirant-la vaig agafar el comandament a distància per cambiar de canal. Quan la Christy em va veure va deixar anar una frase que més o menys volia dir: pobre de tu que canviis el meu canal. Com si l'estés mirant. M'hen vaig anar tot furiós a la meva habitació. Malauradament i havia una pilota de bèisbol al terra. Per entendre la següent situació cal saber que les pilotes de bèisbol tenen un bola de ferro/metall a dins per que tinguin suficient per i no es volin massa amb el vent. Això ja ho sabia jo abans, però a la meva ira no li va importar i li vaig donar una patada amb la punta del peu. La bola va anar a espetegar a sota del llit colpejant sorollosament la paret. El Cory era a la habitació, però estava jugant a la Nintendo DS i no va veure el que pasava. El que si que va sentir va ser el soroll; va suposar que li havia donat una patada a la paret i es va afanyar a chivatar-se. A part d'això, el meu dit gros del peu va quedar força mal parat. Posteriorment vaig sentir uns crits de la Christy relatius al que havia fet i vaig veure una pantalla en blanc que deia que la pagina d'ineternet no s'havia pogut carregar. Vaig suposar que la Christy havia desconectat el cable. Vaog sortir de la habitació tot cabrejat i em vaig sentar al sofà amb cara de morros esperant a que la Christy em preguntés que em passava. El meu malhumor era degut a que no em semblava just. Jo havia estat tota la tarda fent, deures, cuidant dels nens, havia passat la aspiradora i havia estat tot el dia al cole, i tot el que volia era veure un partit de bàsquet. Ella en canvi només havia anat a comprar quatre coses al food4less, amb l'ajut del Cody i estava fent el sopar. No entenia perquè era jo el que ho havia de fer tot i fins i tot després d'això no podia mirar la tele el que jo volgués. Al cap d'un rato el meu desig es va complir, la Christy em va preguntar que em passava, encara que em semba que ja ho intuïa. Vaig repetir la pregunta un parell de cops per assegurar-me que volia saber la resposta, i de pas calmar-me una mica per no dir la veritat del que pensava, bé no tota la veritat. Vaig explicar-li que no entenia perquè després de tot el que havia fet no podia mirar la tele. Ella em va dir que li havia molestat que no li hagués preguntat, perquè era ella qui pagava la factura i era la seva tele. Em va semblar un bon moment per recordar-li que m'havia de tornar $24, però vaig pensar que potser vali més la pena esperar a que ho fés per iniciativa pròpia i que aquell no era el moment idoni. No vaig trobar del tot descabellat el seu raonament però sí un pel massa en la seva linia elitista. Al cap d'un rato va tornar a parlar-me intentant explicar el seu punt de vista. La cosa va començar normal, dient que volia intentar que controlés el meu mal geni i tot això. Una cosa que no trobo malament però sí inviable ja que si la meva mare, que la considero bastant millor mare, i el meu pare no ho han aconseguit en 17 anys no crec que ho aconsegueixi ella en 9 mesos.  La cosa va derivar a maltractes, cosa que ja és una mica portar-ho un pel massa enllà però pot entrar dintre d'una certa llogica. De pas va aprofitar per fer al·lusió a una cosa que no sabia. Es veu que el seu ex-marit, el pare de la Misty i els tres nois, la pegava a ella i als seus fills, durant 15 anys. Més tard va anar a parar a noies. Va fer referència a que era un noi guapo, amb això tampoc no entraré en una discusió amb ella, i em va posar en un rànking després dels seus fills. Aquí si que podem entrar a discutir, no es que jo sigui especialement guapo, però es que els seus fills si per algo es caracteritzen és per lo lletjos que són, per no passar a faltar al respecte. Aqui va introduir una cosa que sona bastant a mentira, i no se si esperar que ho sigui. Va dir que hi havia hagut algunes noies del institut que li havien preguntat si era la meva mare. Això ja no m'ho crec! El que m'empipa és la resposta que va donar. Que no li agradaven les noies en aquesta casa i que ella les havia "espantat". Amb quin permís decideix ella amb quines noies puc o no puc anar. I ja d'aquí la cosa va derivar a l'embaràs i tot això. Potser aquesta dona no sap que a part de que passi el que ha de passar per l'embaraç, existeixen els condons. Potser ella no els utilitza per que deuen ser massa cars i és una manera d'estalviar. Doncs no sé quin tipus d'estalvi portarà el nou bebé. Sí, està embaraçada. La meva qüestió és: donara més de si la pell?
Tot plegat va acabar sense que li contestés i al cap d'un rato vaig poguer veure el bàsquet. Que per cert els Bulls van guanyar amb un impresionant "D" Rose i amb la sensació de que als Heat els hi falta un base en condicions. Després de sopar la Christy va tornar a fer de les seves. Jo vaig anar a netejar el meu plat, però ella es va oferir molt amablement a fer-ho. Em va semblar massa oferir en ella, però no li anava a dir que no. Al cap d'un rato ho vaig poguer comprovar. Ella va sortir de la cuina i va dir "Nois podeu netejar la cuina per mi?". Una pregunta evidentment retòrica que jo vaig ignorar. Com que per ella? Si no la neteja mai ella. Així que s'havia ofert, però després ens havia manat fer-ho a nosaltres. Jo vaig decidir no fer res. Al cap d'un rato va apareixer a la meva habitació i em va preguntar si la cuina estava "feta". Jo li vaig contestar "I don't think so" (Em sembla que no). I li vaig fer entendre que no seria jo qui ho faria perquè ja havia passat l'aspiradora i havia recollit els plats del rentaplats. Ningú va decidir fer-ho i aquest matí tot estava allà encara. Ella evidentment no la va recollir. La seva tàctica és anar dient "Oh jo no soporto la brutícia" i anar manant a tothom que netegi, però ella mai fa res.

Malson: la selectivitat

Aquests dos últims dies he tingut un malson ben gros. M'he obsesionat amb la selectivitat. Tot va començar quan vaig decidir mirar els exàmens d'anys passats. Resulta que el examen de matemàtiques començava amb una pregunta que no sabia ni plantejar, el de química amb una que no sabia que realment es podia respondre allò, i el d'historia que ja ni entenia la pregunta. He somiat amb el ph d'una solució aquosa d'amoniac d'una concentració de 0.30M; el pla paral·lel que te tal recta pertanyent i el discurs del Companys del qual em demanaven que descivís el tipus de font.
Estava al llit i em va entrar ansietat, em vaig posar nerviós. Imaginava que no podia fer realitat el meu somni d'anar a la universitat, que suspenia la selectivitat. Vaig haber de parlar amb mi mateix i intentar calmar-me. Les paraules que em vaig dir van ser molt semblants a les que hauria dit la meva mare. Realment en aquell mtoment necessitva que estigués ella alla per calmar-me. Desitjava poder tancar els ulls i al obrir-los tornar a ser al llit de casa meva. Allà on tinc una taula per estudiar, l'ambient adecuat per estudiar. Allà on poguer sentrar-me per estudiar per la selectivitat, on al cole aprenc les coses que faré a la selectivitat. Tenia la sensació de que no tinc temps per poguer estudiar tota la matèria que entra, i que encara que ho fagi no tinc suficient pràctica. La cosa no està només en aprovar, necessito bona nota. Per començar per matricular-e a "Enginyeria en Tecnologies Industrial" necessito un 9,7. I després tenir suficient bona nota per que m'acceptin al programa de dobles titulacions. I per si no fós poc haig de passar una altre prova especial per aquest programa a finals de juny que consta d'una prova de mates i una de física. Física! Una de les assignatures més dificils que hi ha i que no la he tocat en tot el any. Lo pitjor de tot és que en aquest programa, pel que m'ha dit el noi/home/iaio del contacte informatiu, de les 125 solicituts que van rebre l'any passat només van acceptar 25. I no em sembla que la gent que vol entrar en aquest programa tingui notes baixes, principalment perquè suposa cursar dues carreres a la vegada.
Finalment vaig conseguir calmar-me del tot. No obstant sóc consient de que m'haig de posar les piles i espavilar. Sé que sóc capaç de fer-ho i que no és fàcil. Tot el que haig de tenir és força de voluntat i constància. Tot i així, hi han certs problemes afegits que dificulten la meva tasca. Per començar l'ambient no és gaire propici per estudiar; haig de combinar la tasca d'estudi amb els deures del High School i la vida americana; els recursos que tinc no són els idonis, apunts fotocopiats a la pantalla de l'ordinador i resums sense la explicació del professor. Això sí, vull agrair a tots aquells que m'han proporcionat apunts, informació o qualsevol tipus d'ajud. Avui he fet un pas endevant per aconseguir el meu prpòsit. Primer de tot la meva actitud és "Puc aconseguir tot el que em proposi, sóc capaç!". A part d'això, he decidid actuar. A la professora de matemàtiques li he preguntat pels vectors de tres dimensons del maleït problema. M'ha dit que això no ho donariem a classe, però m'ha donat la pagina del llibre on ho explica. A química li he preguntat al professor sí donariem lo de com calcular el ph d'una solució. M'ha dit que això tant avançat no ho fairem. però m'ha donat un llibre de classe més avançada per que me'l mirés i s'ha ofert a ajudar-me. Desgraciadament a la tarda no he tingut gaire temps per estudiar com m'havia proposat. Hi havia bàsquet a la tele i m'havia passat tota la tarda fent deures i estudiant per l'exàmen de química de demà. Normalment no estudio per química, però ahir no vaig anar al cole perquè estava malalt i era el dia en que el profe explicava el tema. Potser no hauria d'haver mirat el bàsquet, de fet només he mirat la segona part. Tampoc no vull capficar-me en estudiar, el cap necessita descansar. Definitivament crec que el que necessito és un "schedule", ja no ho sé dir ni en català. Suposo que lo més correcte seria dir un horari. Em refereixo a una taula amb tots els dies i marcar que és el que haig d'estudiar cada dia. Així "m'obligo" a fer l'esforç i portar-ho tot amb una bona planificació.

Economia San Miguel

Dintre del contrast de gastos econòmics que es poden veure en aquesta casa, avui n'he pogut veure un de ben curiós. Com tots sabem, aquesta familia no es caracteritza per anar sobrats de diners. No és que siguin pobres, però és que no saben estalviar i evitar gastos innecessaris. Avui era l'aniversari de la Jasmine que feia 3 anys. Doncs literalment s'han gastat tots els diners que tenien. Ara tenen tants diners com alcohol les cerveces San Miguel: 0,0. Ho sé perquè he anat a comprar el regal de la Jasmine i la Christy li ha comprat un globo d'aniversari. Ha estat contant cèntim a cèntim la resta del diners que li quedaven del que li havia deixat. Em resulta realment extrany que sigui tant irresponsable. A la festa, que no tenia cap convidat, hi havia un castell inflable. N'estic segur que els hi ha costat més de $50 que podrien invertir en alguna cosa més interessant.

All-Star

Aquest cap de setmana era un altre d'aquells que tenia marcats en el meu calendari. El "All-Star Weekend" tenia lloc a Los Angeles. Durant aquest cap de setmana els millors jugadors de la NBA s'agrupen per jugar un partit. El divendres van jugar el Rookies, jugadors de primer any, contra els Sophomores, jugadors de segon any. La visctoria va ser pels Rookies. La veritat és que el partit era digne de pati d'escola ja que ningú defensava ni corria. Ahir, era el torn del concursos. Apart del concurs d'habilitat, de triples i altres, hi havia el concurs d'esmaixades. Va ser el millor concurs d'esmaixades que mai he vist. Un va fer una esmaixada amb dos pilotes a dues cistelles alhora, tirant-ne una contra el taulell d'una cistella i ficant-le a l'altre mentre que la pilota que tenia a la mà la ficava a la primera cistella. A més, després va fer-ne una amb tres pilotes a la mateixa cistella. No obstant, el concurs se'l va emportar Blake Griffin, un rookie de Los Angeles Clippers que ha sigut la sensació del cap de setmana en convertir-se en el primer jugador de la historia que participa en els tres dies del All-Star. L'Angelí va bocavadar a tothom amb una esmaixada per sobre d'un cotxe, agafant la pilota a l'aire (alley-oop) que el seu company li havia passat desde dintre del cotxe per la finestreta del sostre. Avui diumenge a sigut el partit de les estrelles. Els millors del oest contra els millors del est. El partit a tingut representació catalana, en Pau Gasol ha participat per quart cop en el partit de les estrelles. Com a anfitrió, ja que juga a Los Angeles Lakers, i juntament amb Griffin i Kobe Bryant, a donat la benvinguda als aficionats i a dedicat unes paraules en castellà. El partit a sigut digne dels millors. L'oest s'ha emportat la victoria amb un extraordinari Kobe Bryant que ha fet 37 punts i s'ha emportat l'MVP. Kevin Durant amb +30 punts i Lebron James amb un triple.doble (dobles digits en punts, rebots i assistències) han sigut també protagonistes.
Sobre el que va passar diumenge passat, vull dir que la cosa es va solucionar ràpidament. Una o dues hores després de l'incident, vaig tornar a trobar-me amb la Christy i vaig decidir demanar-li disculpes. Vaig parlar amb ella a la meva habitació i vaig dir que sí a totes les tonteries que va dir. Tot i que està totalment en contra de la meva filisofia, vaig considerar que als tontos no se'ls pot convèncer. La veritat és que el tema del rentaplats era una tonteria, simplement va ser el detonant de la rabia que tenia acumulada. Ara ja estic lliure de rabia i tot va bé. He iniciat un pla per evitar l'abús en fer feines de casa. La tàctica és no fer res a no ser que sigui estrictament necessari. Amb això vull dir que si no és que m'ho demana ella o vull assegurar-me fer algo sense interrupcions no ho faig. La tàctica sembla funcionar, de moment m'he limitat a passar l'aspirador un cop aquesta setmana i ajudar amb la cuina un parell de cops. Això és el que considero ajud normal, lo altre em semblava abús. També he desenvolupat una tècnica per allargar els meus deures. Per norma general, si no tinc deures és pitjor perquè llavors la Christy em mana fer alguna feina de casa. Així que encara que no en tingui, o que en tingui pocs, allargo el rato que passo fent-los. Normalment em poso a parlar amb la Jun, que és el mateix que faria si no estigués fent deures, però així sembla que estigui fent deures. A part d'això estic aprenent coreà. Les meves habilitats són reduides, però tampoc pretenc parlar coreà. El meu objectiu és saber suficient per si algun dia em trobo un coreà li pugui dir "Hola, que tal? com estàs?" i es quedi sorprès. De moment ser contar fins a 99, ja que no m'en recordo de com es diu 100. Quan sapiga dir 100 sabre contrar fins a l'infinit, i més enllà. També conec bastant bé el seu alfabet. Puc escriure quasi calsevol nom amb lletres coreanes. Això mola ja que quan torni podre xulejar davant de tots i escriure els seus noms en coreà. Per últim sé alguns dies de la setmana i tots els mesos.
Aquest cap de setmana m'he proposat tornar-me a posar les piles per estudiar per la selectivitat. De moment vaig estudiar ahir i avui un altre cop. Espero seguir amb regularitat i arribar més o menys preparat a la prova. Estic una mica espantat, però si em poso les piles em sembla que ho podré aconseguir. Ara ja tinc una motivació, ja quasi he escollit la carrera que cursaré. La cosa està entre dos: [Grau en Enginyeria en Tecnologies Industrials i Grau en Enginyeria Informàtica] o [Grau en Enginyeria en Tecnologies Industrials i Grau en Matemàtiques] (poso els [] per marcar quines són les dues carreres, ja que pot ser una mica confús). Ambdues són dobles titulacions i són força semblants. Em sembla una molt bona proposta ja que en 4 anys i mig em puc treure dues carreres. Ara espero que la nota de tall no sigui massa alta i poguer-hi entrar. Sincerament seria un pal molt dur per a mi no poder-hi entrar, ja que ja m'he començat a fer il·lusions. Porto molts anys esperant per saber que volia fer en el futur, i ara que ja he prés una decisió, veure-la frustrada seria molt dur.
La Christy segueix fent de les seves. El meu objectiu no és criticar-la compulsivament, però és que la dona dóna de parlar. La seva nefasta habilitat per la economia és evident. No obstant, està desenvolupant un pla per reduir les factures i poder estalviar suficient per poder fer un viatge. Vol anar a Disneyland per les vacances de primavera que són al Març. Sincerament, em sembla una mica agosarat aquesta proposta tenint en compte la quantitat de persones que són. Dintre del seu "maravellós pla" està inclòs rentar la vaixella a mà per reduir el consum elèctric que té el rentavaixelles. Potser no ha pensat que tota l'aigua que gasta de més té un cost més elevat que el mínim estalvi que pot suposar en electricitat. Pel que he pogut comprovar el pla no va per bon camí ja que aquesta setmana m'ha demanat diners dues vegades. Dimarts, a les 5 del matí, em va llevr per demanar-me $10 per que el Ray fiqués gasolina per poder anar a treballar. No semblava que tingués la opció de dir que no, però tampoc m'anava a posar a discutir a les 5.00am. Li vaig donar $20 perquè no tenia res més petit i em vaig tornar a posar al llit. Això sí, a pesar dels meus dubtes, m'ho va tornar a l'endemà tal i com m'havia dit. Ahir em va tornar a demanar diners. Aquest cop $25 per poder fer tacos per sopar. Suposo que no es devia gastar els $25 en els tacos. Devia fer tacos perquè sap que m'agraden molt i així incrementava les possibilitats de que el préstec es produís. No m'ho va dir directament, em va enviar un SMS perquè no volia que els nens sentíssin com em demanava diners. Va dir que me'ls tornarà dimecres, jo li vaig deixar $24 perquè no en tenia més. Em molesta una mica que em demani aquests diners per una banda, i per una altra estigui organitzant unes prescindibles i cares festes d'aniversari. La setmana passada la de la Misty, demà la de la Jasmine, la setmana que ve la de la Jun, i la pròxima la meva. Jo ja he insisitit en que no vull cap festa d'aniversari. Ja és suficientment dur haver de passar el meu 18 aniversari lluny de la meva familia com per a sobre a ver de tenir una estúpida festa. Lo més fotut de tot és que la festa sembla que se a organitza per a ella. És el meu aniversari, i si el meu desig és no tenir una festa no té perquè obligar-me. Si és que cada cop que li dic que no la vull m'esbronca, "Estàs a casa meva i faràs el que jo et digui". Deu meu, o sigui Leo, això és molt fort. Que fins i tot per a una cosa que suposadament és com un regal m'hagi d'obligar. Jo es que no m'imagino com pot ser la festa. Que haig de fer jo amb els meus amics a casa meva amb la Christy i tots el germans al voltant. Realment no ho vull, és el meu aniversari i no vull que la Christy em monti una festa. És un dia que fa massa temps que m'imagino i no vull que sigui pitjor del que ja espero que serà.
Seguint amb les crítiques, o com se li vulgui dir, ahir la Christy es va torçar el turmell. Ja té una excusa més per fer "cuento". Avui s'ha desplaçant com si fós un bebé, gatejant. De vegades la he vist intentant caminar i fent crits del mal. Normal, amb les 300 lliures que deu pesar no m'extranya (10 lliures són 4.5kg).

Aguantar: 1 dia

HE PUBLICAT UNA ENTRADA RECENTMENT ABANS D'AQUESTA, ÉS POSSIBLE QUE NO LA HAGUEU LLEGIT, AIXÍ QUE ASSEGUREU-VOS DE LLEGIR LA ENTRADA D'ABANS QUE ES DIU "CONSPIRANT PER FER-ME FORA" PERQUÈ SINO POSSIBLEMENT NO ENTENDREU RES D'AQUESTA.

Com ja havia previst algun dia m’havia de cansar d’aguantar-la. Des de la meva predicció he aguantat un sol dia. Me n’he afartat de les seves estupides normes sexistes i racistes. De que es cregui amb la raó absoluta i de que fagi tot el possible perquè la Jun i jo no poguem parlar o ens enfadem.

El motiu de la meva explosió ha sigut el rentaplats, però hagués pogut ser qualsevol altra cosa. Jo he acabat de sopar i he anat a posar el meu plat al rentaplats. Quan ella m’ha vist m’ha dit que no que el rentés a mà. Que si jo veia a algú que els hagués posat allà. Jo li he contestat en tot moment sincerament, encara que normalment la meva sinceritat en aquests casos es coneix més com impertinencia. Li he dit que no havia vist a ningú posar-los però que no sabia perquè. Ella m’ha dit que no volia que els poséssim al rentaplats perquè volia que aprenguéesim a rentar els plats. Amb sinceritat un altre cop, li he contesta que jo ja en sabia de rentar-los. Ella, però, no ha canviat d’opinió i m’ha dit que era estúpid ficar-los allà dins perquè hi havia pocs. Que era millor rentar-los a mà i no hi havia cap motiu per usar el rentavaixelles. Evidentment que hi havia motiu, i jo li he fet saber. Li he explicat el motiu: s’estalvia aigua. Ella toçuda m’ha dit que no, i a mi no m’ha donat la gana de donar-li la raó a una gorda ignorant i li he constestat que no. Hem estat un parell de segons que sí que no i al final ella m’ha dit que volia que el rentés a mà. Llavors jo li he dit que d’acord, que si volia malgastar aigua d’acord. En tot moment sense cridar i amb sinceritat. En aquest moment ella ja s’ha exaltat i a començat a cridar-me i després ha marxat cridant. Llavors el Cory m’ha fotut un crit dient-me algo que no recordo, però que tenia a veure amb que no discutís amb ella i fes el que em digués. Seguidament la Misty, que es creu que ella és la que mana a la casa, també m’ha començat a cridar i a discutir en que es gasta més aigua en el rentaplats. Entre moltes coses ha dit una que esta totalment en contra de la meva filosofia de vida: “Ella és la teva mare, ella sempre té raó” (“She’s your mother, she’s always right”, en anglès). Sincerament per ser la meva mare, que no ho és perquè jo de mares només en tinc 2 i ella no és una de elles,  li haig de tenir respecte i fer el que em diu. Però això no implica que sempre tingui raó, a vegades, i en el seu cas moltes vegades, també s’equivoca. Ho sento però no tolero seguir una norma basada en algo que és mentira. Es que sincerament no ho entenc. No hi ha cap motiu per rentar-los a ma, a no ser que el que vulgui es tocar els collons.

Mentre rentava els plats a mà, que a pesar d’haver discutit he fet el que m’ha dit, la he sentit cridar. Per un moment m’ha semblat que estava parlant per telèfon amb la Marti per fer-me fora. Potser li he posat massa fàcil el fotre’m fora d’aquí i no li a calgut fer gaire esforç. M’ha semblat sentir el meu nom i algunes coses més, però no estic segur. Possiblement estava parlant amb el Ray, explicant-li el que ha passat. La veritat és que no sé quina postura pendra el Ray. Molts cops tinc la sensació que ell també sap com de boja està la seva dona i li fa veure que és ella la que s’equivoca, qui sap. Pel que sembla potser no ha trucat a la Marti, ja que encara estic aquí. Ho potser la ha trucat però només per queixar-se del meu comportament. Suposo que després d’això em caurà un càstig i possiblement estigui sense ordinador un parell de dies o una setmana, amb els que ténen problemes mentals mai se sap.

Aquesta dòna és el colmo. Ahir va fer una cosa que diu molt del seu egoïsme, que fins i tot supera el meu, i de sobres. Va comprar un pinyata per la festa de la Misty. La vam omplir de caramels i el Cory la va aguantar perquè la poguéssin trencar amb el pal i els caramels caiguéssin. Cal destacar que és una pinyata americana, no té cordes per estirar, sinó que se li dona cops amb un pal. La Christy era la que regulava els torns de golpeig. Va deixar que cada nen la golpegés 2 cops. Quan tots els petits van tenir el seu torn, va agafar ella el pal i li va començar a pegar ella a la pinyata. No dos cops, com tots els nens, 10 o 20 cops. Com pot fer això, és una festa per nens i va ella i no deixar casi jugar als nens i si posa ella a jugar. Quan ella ja havia obert la pinyata em va donar el bat i em va dir “Albert, acabala de rematar”. Llavors jo amb 5 cops la vaig decapitar i destroçar el cos. El que té més chiste de tot és el que va dir després. Quan ja tots havien marxat, ella va veure que el gos estava menjat xocolata. Era una xocolatina que havia quedat entre la gespa i ningú havia dit. La seva reacció va ser en contre de dos nens negres que havien vingut a la festa. Va dir que havien vingut aquí, havien embrutat tota la casa i havien donat de menjar xocolatines al SEU gos. Tot això perquè el gos va trobar una xocolatina amagada entre la gespa.

El que també va fer ahir, va ser un pla que semblava especialment dissenyat perquè la Jun, la Maggie i jo no poguéssim parlar aquella nit. En principi la Maggie havia de dormir amb la Jun en el llit de la Misty i la Misty al sofà. No obstant va idear un pla perquè no poguéssim anar a cap lloc a parlar. Teniem planejat anar a parlar a la habitació de la Jun, però per evitar-ho ella va fer dormir a la Misty al terra amb el matalàs del Cyle. De rebot, el Cyle va anar a dormir al sofà evitant que poguéssim parlar al menjador. Tot sembla obra d’un pla mestre. Potser és una mica enregirat, però no sembla tant poc probable.

Contrariament al que un pot suposar, va un rato m’han fet entrega del meu regal del dia de Sant Valentí. Un festa tipicament americana que fa honor al dia dels enamorats. No me la donat ella. Me la portat la Jessica de part de la Christy i el Ray. No sé a que venia aquest regal quan el dia de Sant Valentí no és fins demà. Cadascú que en tregui la seva propia deducció.

Conspiracions per fer-me fora

Dissabte 12 de febrer

Avui ha sigut un dia molt llarg. Principalment puc definir aquest dia com la festa d’aniversari de la Misty. No obstant, una simple festa de nens petits no dona significat al que ha passat més endanvant.

A part dels amics de la Misty hi ha hagut un altra convidada: la Maggie. Per que sapigueu qui és, la Maggie és una noia Honk-Konesa, vaja de Honk Kong, que és estudiant d’intercanvi com jo i la Jun. Els dos ja la coneixiem de quan vam fer el viatge a Sacramento. La Jun havia entablat una particular bona amistat ja que compartien habitació. Ella té forces problemes amb la seva familia, i la Christy, bondadosament i sense esperar res a canvi (ironia), la ha convidat a passar el cap de setmana amb nosaltres. En teoria semblava que la Christy es comportaria i faria el paper per donar bona imatge davant d’ella. Però no ha pogut resistir a ser tan bruixa com sempre, i més aquests últims dies. Porta unes setmanes que desperta un odi meu i de la Jun força gran. Des de que ens hem mudat a aquesta casa la Jun i jo em estat parlant força. De què? Doncs és ben simple, bàsicament “rajant” d’ella i la familia. Evidentment avui no només no ha sigut una excepció sinó que ademés hi hem parlat més. Ja en el viatge vam parlar molt amb la Maggie del que ens passava aquí, doncs avui ella no ha hagut de tenir fer de les nostres paraules, ho ha pogut comprovar.

A la Christy no li fa gaire gràcia que la Jun i jo parlem. Es deu pensar que la estem criticant, i certament no va desencaminada. De totes formes tinc la sensació que el fet de que no li agradi que parlem fa que més la critiquem per aquest motiu, i, per tant, més parlem. Sembla com si no volgués que fossim feliços o algo. Em sembla que es creu que som els seus criats. Sempre ens està dient que hem de fer “housework” (feines de casa, tipus netejar els plats, la aspiradora...) i tot això. Un dia fins i tot em va dir que no anés al cole per ajudar-la a netejar. Més faltaria, que jo he vingut aqui a estudiar no a servir a una senyora amb sobrepès. Es clar, amb la poca paciencia que tinc,  i lo molt que m’està tocant el ous ella, doncs imagineu com pot acabar la cosa. De se li està pujant la mosca al nas amb mi perquè no la venero com ella espera que fagi. I clar, quan em diu una cosa doncs pregunto el motiu o intento explicar el perquè ho estic fent. No només això sinó que molts cops està ella equivocada, i com que es tossuda com una mula (encara que més aviat sembla una vaca suiza), doncs no em dona la raó. Un exemple es el tema del rentaplants. Li he dit dos cops que es gasta més rentant-los a mà, doncs ella que no, que si són pocs doncs es renten a mà i ja estan. No només està gastant més aigua sinó que ademés fa ella més feina i ens en dona a nosaltres de més. Perquè clar ella els renta, però després nosaltres els hem de assecar i guardar-los. En canvi, el rentaplats els renta i els asseca sols. Una altra toçuderia és amb els gots, que diu que al microones es trenquen, que s’han d’usar tasses. A lo millor ella té un microondes de rajos infrarojos o algo que els peta, però a casa meva els he ficar des de fa 17 anys i mai se m’ha trencat cap. Totes aquestes coses no només hem posen de mal humor a mi sinó que fan que ella no desperti gaire simpatia cap a la meva persona. Ademés, cada cop que ens vol cridar o dir alguna cosa, tant a mi com a la Jun, no ho far directament a la cara. Suposo que sap que si fot els crits que li fot als seus fills a nosaltres li direm a la Marti. El que fa és parla cirdant a un altre, el Ray o la Jessica per exemple, fent al·lusió a nosaltres. Crida ben fort per assegurar-se de que ho sentim. Algo molt lleig, ja que considero que si vol algo de nosaltres ens ho hauria de dir a la cara. Això sí, ella ni pensa en el que nosaltres li demanem. El internet porta des de que ens vam mudar funcionant a mitges. Ella va dient que ha trucat i això però la cosa no sembla funcionar. Ademés no ha pagat, per lo tant em sembla que ara ja l’han tallat definitivament. A ella no li importa, perquè té el seu internet en USB i el fa servir quan li dona la gana. I clar si li diem que el necessitem ens diu que anem a utilitzar el seu ordinador. Es clar, si és una urgencia o algo important doncs és pot fer. El que no puc fer és anar al seu ordinador a mirar el meu blog o l’SPORT o el facebook. També se suposa que ens havia de portar a la oficina de correus. Jo haig de recollir el paquet que em va enviar la meva mare i enviar-ne un altre a la meva cosina amb la gorra que em va demanar. La Jun també vol enviar una carta als seus amics. Això ens va dir que ens portaria divendres. Divendres va dir que no tenia temps, que ja ens hi portaria demà. Això va ser una bola com una casa, perquè ella sabia perfectament que no ens hi portaria ja que estaria “enfeinada” amb la festa de la Misty. Evidentment ha tingut temps de portar-nos, pero no ho ha fet. I això és algo que ja li vaig introduir jo dilluns. Però es clar, no li podem dir res perquè sinó ens dirà que som uns impacients. El que em sembla és que vol anar ella sola a recollir el meu paquet per mentir-me com ha fet amb el paquet de la meva tieta. Com que el paquet estava enviat a la direcció de l’altra casa, van deixar els de correus una nota. Llavors l’hem d’anar a buscar a la oficina de correus. Van arribar dues notes, una pel paquet de la meva tieta i un pel de la meva mare. Jo no hi vaig caure, ni ella tampoc, i vaig pensar que eren les dues pel mateix. Quan vaig veure que el paquet era el de la meva tieta i no el de la meva mare com m’esperava me’n vaig adonar. La mentira va ser que em va dir que li havien cobrat $45 de comisió per haber-lo de guardar allà. Això no s’ho creu ningú. Per això ara vull anar amb ella per que no m’estafi. De totes maneres li he demanat dicretament el rebut, dient-li que els meus pares el volen per portar les contes de tot. El que ella m’ha dit és que aquests diners els desconti dels que hem deu del que em van robar. Així va rebaixant la xifra de diners que m’ha de tornar sense deixar anar ni un duro. A més a més, té tot el morro d’anar dient que ha hagut de pagar ELLA els diners. Si hombre, si paga algo amb els meus diners no ho paga ella, o pago JO. Si no en té prou amb la mentira, encara la vol engordar més. Va dient que com que aquest paquet està més dies doncs li cobraràn més. Com pot dir aquestes mentires, no pot ser que cobrin més per guardar-te el paquet dos dies a la oficina de correus que per enviar-lo.

Seguint en el tema que toca, la Maggie, la Jun i jo hem estat parlant tot el dia. Ella ha anat fent males cares, i se la ha vist força molesta. Havíem planificat reunir-nos a la nit per poder parlar amb tranquilitat. Malauradament, no em pogut parlar tant com haguéssim volgut i em hagut d’abortar la reunió abans casi de començar-la. No obstant, elles han tingut temps d’explicar-me algo molt important.

Es veu que la Christy els hi ha dit a elles que vol acollir a la Maggie, ja que ella necessita una nova familia d’acollida. Per normes d’AYUSA només es poden acollir un màxim de 2 estudiants. Això vol dir que m’ha de fer fora a mi. Suposo que no em vol perquè no sóc un nen de “Sí, senyora”. Per sort, la Maggie és molt bona i m’ha dit que ella si li proposa li dirà que no. Ja que ella ja ha trobat per la seva conta una altra familia a Alaska. Amb lo qual no sembla que la Christy m’hagi de fer fora sense cap motiu si la Maggie no ve.

Tinc la sensació que amb aquesta dona la cosa no acabarà bé. Em sembla que quan quedin menys dies per estar aquí el meu auto control anirà disminuint, i potser algun dia tenim algun problema. De moment creuo els dits per que no se me’n vagi la olla algun dia i li digui algo una mica pujat de tò, que això per ella pot ser algo tan simple com “fuck”, i em foti fora com va fer amb el Lorenzo.

Lo del Lorenzo si que té chiste, però això ja ho explicaré un altre dia.

Super Bowl

AQUESTA ÉS LA SEGONA ENTRADA QUE PENJO RESUMINT UNA MICA AQUEST TEMPS QUE HE ESTAT SENSE PENJAR RES PER CULPA DELS FALLOS DEL INTERNET. N'HI HA UNA ALTRA CORRESPONENT A LA MUDANÇA A SOTA. A PARTIR DE DEMÀ CONTINUARÉ EL DIA A DIA DEL BLOG. DEMANO DISCULPES PER NO HABER POGUT ESCRIURE. A MI TAMBÉ M'HA SAPIGUT MOLT DE GREU NO POGUER EXPLICAR EL QUE M'HA PASSAT. MALAURADAMENT MOLTS DELS SENTIMENTS I LES SENSACIONS JA NO LES RECORDO COM EREN REALMENT.

Diumenge 6 de Febrer

Avui ha sigut el gran dia. Un d'aquells dies que tenia marcat amb vermell al calendari des de fa molt de temps: la Super Bowl. Per aquells que no sapiguen el que és ho explicaré. Per fer-nos una idea de la magnitud del event cal dir que la Super Bowl és el partit que més persones segueixen per televisió a tot el món, i supera de sobres la magnitud d'un Barça - Madrid. Les entrades per aquest partit costen més de $1000 les més barates i sense comprar-les a reventa, i pujen fins a $10.000 algunes butaques. Es tracta d'un partit de futbol americà, el que aquí tothom coneix com ha "Football". Per característiques es podria comparar amb una final de la Champions League, amb la diferència de que la Super Bowl la mira TOTHOM, siguin del equip que siguin, els hi agradi el football o no. En canvi, la final de la Champions només la miren els aficionas al futbol i els seguidors dels equips que la juguen.
En el dia d'avui els equips que s'enfrontaven eren el Green Bay Packers, campions de la NFC, i els Pittsburgh Steelers, campions de la AFC. Els Steelers són l'equip que més cops ha guanyat aquest partit, amb un total de 6 campionats. Malauradament pels seus seguidors no han pogut aumentar la conta ja que els Packers han guanyat. Jo estava molt content ja que havia apostat $10 amb la Jessica a que guanyaven. Aaron Rodgers, el quarterback dels Packers, ha fet un partit sensacional i li han donat el trofeu de MVP. Ha fet 3 passes de touchdown i sense cap interceptació.
El partit l'he vist al menjador amb la familia. En principi l'haviem de veure tots allà, però conforme han anat passant els anuncis, que costen $1.000.000 cadascún, hi ha hagut una migració progressiva cap a la habitació de la Christy. El Ray ha decidit que ell el veia allà el partit i ja ni ha aparegut al menjador. Després la Christy i la Jessica han anat allà i jo m'he quedat pràcticament sol.

NO OLVIDEU COMENTAR LES DUES ENTRADES EH! HAVIAM SI TANS DIES SENSE PENJAR RES US HAN FET TORNAR LES GANES DE COMENTAR XD.

Ens mudem a la nova casa

Diumenge 30 de Gener

Aquest cap de setmana em fet el trasllat a la nova casa. En principi l'hauriem d'haver fet ahir, però no va poder ser. Primer de tot perquè la Christy, encara que ens va dir que ens mudavem dissabte, no va apareixer a casa fins pasades les 5 de la tarda. Això em va empipar una mica ja que vaig estar casi tot el dia sense fer res en concret a la espera de que ens haguessim de mudar. Pel matí vaig ficar totes les meves coses a la maleta. Com ja m'esperava no hi caben totes, així que vaig deixar tot el que no fós roba fora. Vaig volguèr aprofitar per fer-ho mentre jugava el Barça, així podia fer les dues coses a la vegada. Com que l'internet anava molt lent, vaig decidir escoltar-lo per la radio a RAC1. De mentres vaig estar parlant amb la meva amiga Laura Lacoma. Em va pillar pel facebook, i li vaig posar la cam mentre recollia la roba. Vaig parlar un rato amb ella i la vaig veure. Sembla que no, però fa molt de temps que no veig als meus amics. Hi ha alguns que els he vist per l'skype, però d'altres que fa 5 mesos que no veig. He parlat amb la majoria d'ells, però no els he vist a tots com m'agradaria. Mentre feia la maleta la Christy m'ha cridat per dir-me que hauria d'estar a baix ajudant a recollir-ho tot. Li he explicat el meu pla i ella m'ha dit "OK" però amb cara de no estar gaire d'acord. Fa una mica de gràcia ja que ella tenia als nois a baix recollint mentre ella estava tant panxa a la seva habitació.

Més tard ella i el Ray han marxat a la nova casa per arreglar-la. Pel que m'han explicat, he deduit que el Ray ha estat pintant la casa, i ella ha estat mirant i dient "Hem de fer això aquí, això allà!". Basicament el que fa sempre, repetir el que ha de fer i pensar en lo ocupada que està no fent res. Dient tot el que farà i tots els seus plans per al futur, però que al final no fa res. Quan han aparegut hem anat a la nova casa i la hem endreçat. He pogut veure el que sería la meva habitaciö, i el espai on hauré de viure els pròxims 4 mesos. Quan he arribat a la casa m'ha donat la sensació de que no habien fet gaire feina, però tampoc no tinc gaires fonaments ja que no sé com estava abans. Bàsicament em endreçat tota les coses que els antics propietaris habien deixat al garatge. Entre merda i altres coses no tan valuoses, hem trobat una pila de roba. Algunes coses amb la etiqueta encara. Roba cara ademés. de marca i per estrenar. Bolsos que potser valen $100 cada un. Algunes de les peces de roba portaven etiqueta i he pogut veure que valien $60, $15, etc. No exagero si dic que potser tota aquesta roba costa $1000. La Christy ha dit que farem una d'aquelles paradetes típiques americanes amb les coses del garatge. Em refereixo allà que surt a la tele, que treuen totes les coses velles que tenen al garatge i les posen davant del garatge perquè els veïns les comprin. Realment em fa il·lusió fer-ho. Espero que no sigui d'aquelles moltes coses que diu que farem però que encara no sembla que estiguem a la vora de fer-les. Quan ja era tard me n'he adonat de que no dormiriem en aquella casa encara. Bàsicament perquè els llits encara estaven a l'altra. Aleshores hem comprat una pizza per nosaltres, i per a ells menjar del Subway i em anat a la casa vella a menjar-ho i a dormir. Evidentment seguint amb la dinàmica elitista de comprar per ells algo "millor" que per nosaltres. Realment no sé si és millor o no, però 'ha semblat una mica lleig que ells es compressin algo diferent.

Avui sí que ha sigut la veritable mudança. Al matí la Christy i el Ray han anat a llogar un camió per posar totes les coses. Quan han tornat hem carregat tot el que em pogut al camió. Mentre ho feiem la "parejita" ha marxat a la altra casa a continuar arreglant-la. No dubto de que el Ray hagi estat treballant allà, però tinc els meus dubtes de que ella hagi fet algo. M'he sentit molt malament amb ella pel que ha fet. No em sembla bé que m'hagi deixat a mi la responsabilitat de carregar tot el camió amb totes les coses mentre ella se n'anava a l'altra casa a tocar-se la patata (o a que se la toqués el Ray). De totes maneres quan ha estat a la casa no ha mogut ni un dit. El que s'ha dedicat a fer ha sigut donar ordres i anar repetint totes les coses que HAVIEM de fer. No li he volgut preguntar per què s'incloia ella en aquestes accions si no pensava fer res. De totes maneres n'estic segur que no li hagués agradat gaire i s'hagués escusat amb lo de que té el canell trencat. Es veu que fa 2 anys va caure al "Food4Less" i es va fer mal al canell. A mi em sembla que fa "cuento" o és que el problema el té al cap i és un mal psicològic. Tot el dia ha estat rebre ordres i anar remugant per on se les podia ficar les seves ordres. Durant una de les carregues del camió he près mal. Estàvem movent un momble força pesat i el Tim, com que és una mica curtet, ha fluixejat i s'ha inclinat el moble cap a mi. La cantonada se m'ha clavat a la costella més propera al coll. No ha sigut res de l'altre món, però m'he fet enrere davant la possibilitat de descarregar el moble del camió. M'ha semblat que la Christy insinuava que no hi havia per tant amb el que m'havia fet i que podia seguir treballant mentre ella mirava. Hagués sigut una bona ocasió per recordar-li que ella no ha fet res. Durant bona part del dia he tingut una sensació que ja havia tingut fa un temps, quan vivia a casa de la Nedra. És la sensació de no tenir llar, de no tenir llit. És una sensació molt desagradable, m'he sentit com si visqués al carrer i no tingués on anar a dormir. No m'he quedat tranquil fins que no he muntat el meu llit. Llavors aquesta sensació s'ha esfumat. A la nit quan m'he estirat estava exhaustat. Em feien mal tots els ossos del cos després d'haver estat tot el dia movent coses.

A part de la mudança també era l'aniversari del Cody. El pobre m'ha fet una mica de pena ja que alguns dels seus germans havien tingut grans festes i ells s'ha passat tot el dia movent coses. A la nit la Christy li ha comprat un trist pastís d'aniversari. Ella també se sentia una mica trista pel seu fill i el trist pastís. El seu regal d'aniversari ha sigut roba i un MP3. L'hi han donat dos MP3, un és un iPod Shuffle de 2GB i l'altres és un sense marca però de 4GB. Li ha dit el Ray que probi els dos i que trii el que més li agradi i que l'altre li donaran a la Misty pel seu aniversari. També han inclòs una targeta de $15 per iTunes amb la que no es podrà descarregar gaire més de 15 cançons. Em sembla que amb lo poc sobrats de diners que van potser no estaria malament recòrrer a la pirateria. M'ha fet força gràcia la roba que li han comprat ja que li han donat en una bossa que semblava descombreries. Ell no ha semblat estar gaire content amb la roba, però de fet no ha somrigut ni amb el iPod. Així no m'extraña que repeteixi durant dos mesos lo molt que m'agrada la meva samarreta del Lakers. Si els seu fill ni somriu amb un iPod, que era exactament el que ell volia i havia demanat. Jo sempre faig cara d'estar molt content i dic moltes gràcies molts cops, més dels que seria normal, i accelero la meva respiració. Tot un ritual que ja em tinc après per tots els regals, així puc evitar amb solvència els que no m'agraden.