Nadal

Avui és el dia de Nadal. Un dia molt especial a tot arreu. Un dia per passar-lo amb la familia. Malauradament (per mala sort, per als incults), jo no l'he pogut passar amb la meva familia. Tot i així avui he pogut parlar amb ells i ahir també. Sabia que seria difícil passar les festes lluny de les persones que estimo, però tot i així trobo que ho he portat força bé. Només he tingut dos moments de recaiguda: ahir quan la meva mare em va dir que potser haviem de penjar la trucada i ara.

Ahir, encara que estava ben luny de casa, vaig poder passar el sopar de "Nochebuena" (no sé com es diu en català) amb la meva família. Jo no era més que una cara en un portàtil a sobre d'una tauleta amb rodes, però va ser molt especial per a mi. Em vaig sentir una mica com si estigués allà. Jo no podia ni menjar ni veure res del que hi havia a la taula, però vaig poguer participar una mica en la conver-sa , que és el que crec que és més important. Vaig passar-me gairebé tot el sopar, o més, amb la família. Crec que vam estar parlant tres hores. La Christy va tenir el detall de donar-me un dels regals que m'havia fet abans d'hora perquè el pogués obrir davant de la meva família. Era una gorra i una samarreta dels Lakers. La samarreta portava el número 24 de Kobe Bryant. Em va fer molta il·lusió aquest regal perquè era el que volia.

El sopar de Nochebuena americà no va ser el mateix que el típic que fem a casa. Aquí em sembla que no es celebra igual. De fet no tinc clar del tot si és que no es celebra o és que la Chrisy & company no ho celebren. Més haviat em sembla que és lo segon, ja que quan li vaig preguntar si no celebraven "Christmas eve" em va dir que ja tindriem molt menjar demà per sopar. Així que el meu sopar de Nochebuena va ser un esmorzar: ous fregits, bacó, una barreta de patates i uns mini panets amb "gravy"; el què és el típic esmorzar americà.

Avui en canvi si que hi ha hagut un sopar "gran". A casa és tradició el dinar de Nadal, però com que aquí el dinar es més aviat petit o directament es suprimeix, ho fan per sopar.Tot i així, em sembla que he sopat més d'hora del que normalment dino per Nadal. A les 4 el sopar ja estava a punt, i a les 4.30 ja havia acabat de dinar. L'apat consistia de dos pernils... encara que se'm fagi la boca aigua mentres escric, els pernils no eren del tipus que m'imagino ...al forn... veieu ...puré de pataes i altres coses típiques de festivitats americanes. El que faltava era UNA TAULA! Com que no hi ha una taula gran on hi poguem menjar tots i només 4 cadires, el sopar a sigut una mica atípic. Jo he sopat al sofà, la Jessica i la seva family a una taula, i així tots repartits per tots els seiets de la casa. M'ha recordat molt a una actitut per defecte que ténen els Sims, quan tots els puestos de la taula estan ocupats (per persones o plats bruts), van a menjar a quasevol altre seient que hi hagi a la casa. Tant pot ser el sofà, com una butacà, la taula de la cuina, o la cadira de l'ordinador. També hi havia coca de carbaza i de platan. He pecat de gula (encara que no m'importa ni em penso confesar ja que no crec que hagi d'anar al infern per això, i si hi vaig no penso treballar gens, que es foti satanàs JAJAJA) i he agafat un troç massa gran de coca de platan quan ja estava casi ple. La veritat que això s'ha produit per culpa d'un malenteniment dialègtig amb el Ray: jo li he preguntat si per mejar-me'l el tallava i n'hagafava un troç o me l'havia de menjar sencer i ell m'ho contestat que sencer, el que passa es que volia dir que m'el podia menjar sencer si volia, no que tenia que fer-ho. Això ha esdevingut maldepanxa, després diarrea i tot plegat a desenvocat al vàter.

Avui també he trucat als meus pares. Li he demana al Ray si podia fer-ho per ensenyar-li els regals i m'ha donat permís. No he parlat tant rato com ahir, ja que avui no hi havia sopar en familia, si no dinar, i aquest ja feia rato que s'havia acabat. Malgrat tot, m'ha agradat molt poder tornar a parlar amb ells. Demà és Sant Esteve i tornen a dinar en família, però em sembla que no els trucaré. Crec que fora de Catalunya no es celebra, i menys a EE.UU. No sé com li puc explicar a la Christy la festivitat d'aquest dia sense que es pensi que li estic prenent el pèl i em deixi trucar per compassió. Segurament em diria que sí, pero rient pensant-se que l'estic intentant enganyar per poder parlar amb ells. No tornaré a trucar-los fins cap d'any per poder cambiar d'any amb ells.

Aquest dia de Nadal ha sigut millor de que m'esperava. M'han fet una pila de regals. A la samarreta i la gorra si sumen una pilota de futbol (soccer), unes sabatilles, un bionicle i uns pantalons i una samarreta de xandall. La pilota de soccer és fruit d'una confusió per part de la Christy al entendre la meva llista. Jo li vaig ficar "Football", que vol dir pilota de futbol americà en anglès. Suposo que ella es devia pensar que jo volia una pilota de "soccer" i per això me l'ha ha comprat. Evidentment jo no li he comentat aquest petit fallo, no volia que tingués un disgust per una tonteria així. També m'agrada la pilota de futbol que m'ha comprat, tot plegat és bastant més útil que la de football ja que per jugar al parque és més fàcil. La de football em feia il·lusió una mica com a recard d'aquí i per poder integrar-me a la vida esportiva americana. Ara hauré de buscar una altre manera de conseguir-ne una abans de tornar cap a casa sense que la Christy se n'adoni de que es va equivocar. Amb temps tot es pot fer.

BON NADAL A TOTS!

PD: Si us plau feu el favor de comentar, se que a vegades és difícil o no sabeu que posar, pero us demano que feu un esforç i intenteu escriure algo. Encara que sigui curt, almenys sabre que ho heu llegit i que esteu bé. Epero trobar molts comentaris el pròxim cop que obri el blog.

Examens finals

Aquests tres últims díes he tingut exàmens finals. Han sigut tres dies en que només hem fet exàmens. Dos exàmens de dos hores cada dia per fer un total de sis en tres dies. Seria lògic pensar que he estat molt ocupat estudiant i preparant-me per als exàmens, però no és així. El dimarts vaig estudiar una mica per l'exàmen d'historia de dimecres, que era el que més hem preocupava. Tampoc no vaig empollar un barbaritat, ja que ens havien donat unes preguntes que feien de guia de lo que entrava al exàmen. Així que només que em sonéssin una mica les coses, el tipu test el podria fer. També hi havia una part de redactar. Aquesta part podia semblar més complicada, però realment no tenia res de dificil. Eren 5 temes que el professor ens havia donat previament dels cuals n'entrarien 4 al exàmen, que al final van ser 5, i n'hauriem de triar 1. Res complicat si li tenim en compte que ens permetia tenir una targeteta normalitzada que ens havia donat ell on podiem escriure el que volguéssim, o en el seu defecte enganxar-hi un resum de tipus "xuleta". Després d'això vaig posar el xip "vacances". Em vaig mentalitazar de que estava de vacances i no vaig obrir ni un sol llibre en les dos últimes tardes. No per falta de temps no per estar jugant a l'ordinador, ja que ha sorgit un altre problema que en parlaré després, sinó perquè em va fer mandra. La veritat és que no m'ha fet falta. Dijous vaig tenir dia de mates, els dos exàmens que tenia eren de mates. Res complicat per a mi ja que se'm donen força bé, així que vaig decidir no preocupar-me. Al final del dia tenia un mal de cap de numeros significant. Això va fer que decidís no estudiar pels exàmens de divendres. Arriscada decisió, de la qual me'n he mig penedit aquest matí quan he vist que no sabia la resposta de la segona pregunta del exàmen de química. Al final, el "boleo", la lògica, la memoria, la sort, i el prestar atenció a classe han comensat el no estudiar. El professor ens ha donat la nota abans de que s'acabés la classe i m'he emportat una sorpresa "agradable". He tret un 100 sobre 80 al exàmen, cosa que se suposa que esta molt bé, encara que si tinc en compte que hi havia 110 preguntes vol dir que n'he fallat 10. El professor quan ha vist la meva nota (dic vist perquè els exàmens no els corretgeix ell sinó una màquina) ho ha volgut fer public. Ha fet callar educadament a la classe hi ha començat amb un "Ladies & gentlemen..." un elegant discurs per anunciar la meva meravellosa nota. El discurs, no gaire extens, deia que he tret un 100 en el exàmen i que la meva nota final a la assignatura és de un 108.2%. La veritat és que m'hauria d'haver agradat, però no és així. Em fan molta vergonya aquest tipus de situacions. No n'estic orgullós d'aquesta nota perquè no és una cosa que hagi tret amb esforç. Vaig estar orgullós quan l'any passat vaig treure un 10 en l'últim exàmen de física després d'estar tres dies pràcticant problemes que sabia fer per poder fer-los el més ràpid possible i no cometre errors tontos. Lo de avui només ha sigut una situació una mica incòmode per a mi. Alguns m'han felicitat i fins i tot he rebut un aplaudiment espontani (es a dir que ningú l'ha ordenat) per part de tota la classe. Alguns m'han preguntat si havia estat ahir tota la nit estudiant. Evidentment no els hi puc dir que no vaig obrir el llibre en tota la tarda perquè no crec que s'ho creguin o potser fins i tot s'ho prenen malament. Ho dic perquè ja m'ha passat abans, quan l'institut encara em resultava fàcil. Per compensar la meva bona nota de química he tingut l'exàmen d'anglès. Era un exàmen per al qual no podia estudiar ja que era de comprensio lectora, redacció i gramàtica. La meva nota no ha sigut gaire bona ja que els textos no els he entés gaire bé. Tot i així crec que les meves notes no seran dolentes.
A casa la situació cada cop està pitjor. Jo sincerament no sé que fer. Els problemes que ja hi havia desde el principi són més aguts i ja no em semblen tan evitables. Els crits i la brutícia que abans havia donat per "normal", ara veig que són massa. Els problemes recents, lo del Cyle i lo dels diners, han creat una situació insostenible en un àmbient no gaire hospitalari. A tots aquests problemes se li suma la falta de liquidez (paraula que vol dir, segons el Diego, elmeu professor d'historia, "dinero contante i sonante") que té la família i que fa que cualsevol problema sigui 10 o 100 vegades més gran. L'últim problema és la factura de la llum. Ahir li va arribar una factura de la llum de $300. Això ha fet que ara no pugui estar més d'una hora al dia a l'ordinador perquè gasta massa llum. També m'ha dit que desconecti tots els endolls que tingui enxufats perquè gasten. Encara que jo li hagi dit que no és així ella m'ha volgut convèncer de que sí. De totes manreres jo segueixo estant totalment convençut de que si la corrent no té algun lloc on consumir-se no circula, i si no és aixi que alguí em corretgeixi (i de pas esbronqueu al Josep Maria Torres, el meu professor de tecnologia).
Ara mateix m'acaba de tornar a fotre un altre dels seus sermons. M'ha dit lo de la hora diaria de l'ordinador i m'ha explicat el perquè. Aquest cop el motiu ha sigut un altre diferent al del consum de electricitat. M'ha intentat explicar, i amb força èxit, com em sentiria jo si algun estudiant anés a casa meva i es passes tot el dia al ordinador. La veritat és que té raó, el que passa és que realment quan no estic a l'ordinador o veient esports a la tele, o series, no sé que fer. El que passa és que m'ha tornat a insistir en el tema de que es va jugar el coll perquè jo em pogués quedar aquí i no m'enviés a casa. Aquest tema cada cop em posa de més mal humor. No sé quines intencions té al dir-me això. No sé si vol que em quedi realment, si en treu algun profit amb mi aquí, vol que em senti en deute amb ella, vol que li perdonia algo...no ho sé. Estic desesperat sobre aquest tema. M'estic tornant completament boig. No tinc ni idea del que haig de fer i la situació és molt complicada. Realment no estic disfrutant com ho hauria d'estar fent. Estic... no sé com descriure-ho. És una situació en la que no sé que he de fer, però haig de fer algo, no puc quedar-me sense fer res. El que pasa és que si faig un pas en la direcció errònea, la situació sera irreversible. Si decideixo, com ja n'estic convençut, marxar-me, a la que li digui a la Christy que no vull estar més aquí jo no hi podré estar.
Totes aqestes coses em deprimeixen, però...ja estic oficialment de VACANCES!!!

Entre l'espasa i la paret

Ara mateix estic en una situació més complicada del que m'agradaria. Afortunadament, estic més bé que fa un parell de dies. Bé en el sentit de còmode i agust. Això, que en teoria hauria de ser bò, no ho és tant. Dijous vaig decidir parlar amb la Marti per comentar-li que m'agradaria un cambi de familia. Ella al principi va tenir una actitud una mica de "ni en broma". Però vam estar parlant un rato i li vaig explicar la situació i tot. Llavors em va explicar que passat Nadal és dificil trobar una família, però que miraria. De totes maneres em va dir que parlés amb la Christy i li expliques els meus problemes, i que li digués el que no m'agradaba i això. Encara no ho he fet, no se'm dóna gaire bé fer aquestes coses, i no m'agrada gaire haver-ho de fer, em fa com por. Fins aquí tot està dintre de lo normal.
Divendres vaig anar al cine amb el meu amic Luís i un amic seu que jo no coneixia. Va estar bastant bé, necesitava sortir. Vam anar a veure "Harry Potter and the deathly hallows Part 1". És la setena pel·licula de la saga, la primera part de l'últim llibre. De moment és la millor de les que han fet, ja que només cobreix mig llibre i no es salten tantes coses importants, encara que en algun moment vaig sentir una violació a certes pàgines del llibre. Al tornar del cine va passar el que m'ha posat en aquesta situació tan compromesa. No sé com va sortir el tema, pero el que va passar és el següent:
La Christy va entrar a la meva habitació i no sé a que va venir, però em va a tornar a parlar del que va passar la setmana passada amb el Cyle. Em va dir que ella no li havia dit a la Marti, però que ella s'havia enterat perquè jo ho havia posat al facebook. Això no és veritat, jo no vaig posar res al facebook del tema, però no bé al cas. Es veu que la Marti li va dir que m'envies a casa. Però ella va dir que no que em volia tenir aquí. Em va explicar que ella entenia com era el seu fill, i que s'havia que els altres nens també haurien fet el mateix. També em va dir que havia vist que estava totalment arrepentit del que havia fet i que això havia fet que em perdonés. En aquest tema, encara que estic molt arrepentit, ha ajudat el haver fet tants anys de teatre, puc posar una expresió de totalment arrepentit sense estar-ho realment sentint del tot. Aquest tema també ajuda amb els regals que no m'agraden, encara que no m'agrada tant fingir en aquest aspecte ja que em fa molta vergonya. Va estar insistint una estona en que ella se l'havia jugat per mi perquè li agrada molt que estigui aquí, que ella m'estima, que veu que m'he adaptat totalment a la familia, que s'ho passa molt bé amb mi i que no volia que marxés.Això em va trencar literalment el cor. Com li haig de dir jo ara que m'en vull anar. Potser realment estic bé aquí. No se, ella diu que m'he adaptat totalment a la familia, a mi no m'ho sembla, suposo que he sapigut aparentar estar bé, el teatre ajuda. O potser és que realment estic adaptat i no me n'he adonat? Realment ara estic ENTRE L'ESPASA I LA PARET. Que haig de fer? No li puc dir a aquesta pobre dona que me'n vull anar, se la ha jugat perquè vol que estigui aquí. Potser el millor serà que parli amb ella, li comenti una serie de coses que no m'agraden i intenti arreglar la situació.
A sobre de tot aquest lio, em vaig enterar d'una cosa: el Cyle és retrassat. No m'estic ficant amb ell, és retrassat de veritat, de malaltia vull dir. Es veu que té un problema del que desconec el nom i l'explicació científica, però ve a ser un retràs en el desenvolupament del cos. Al principi quan m'ho va explicar no ho entenia. Em va dir "Té 12 anys i encara no té pèls a l'aixella i els seus germans i el seu pare si que en tenien a la seva edat". Jo vaig supasar que el problema era que se sentia com insegur o alguna cosa així per no tenir pels encara. M'ho va explicar millor i es veu que el cos no se li ha desenvolupat encara. Té 12 anys, però té el cos i el cervell d'un nen de 6 o 7 anys. En aquest tema tinc mala sort. Li havia d'anar a pegar al retrassat de la familia. Jo no en tenia ni idea, però clar, sembla que m'estigui ficant amb un retrassat, com si estigués abusant d'ell per ser-ho. No és el primer cop que em passa.
Aquesta tarda he anat a un partit de Hokey amb al Cody. Ha sigut... ja no sé com dir-ho en català, l'únic que se m'acut és AWESOME!!! M'ho he molt bé, m'he comprat una samarreta dels Stockton Thunders, l'equip local. Em volia comprar la de jugar, però valia $115 i he pensat que millor no, la que m'he comprat m'ha sortit per $22. Veure els partits al camp és una passada. Hi ha una pila de baralles, forma part de l'espectacle. Tot és com a les pell·licules: hi ha la kiss cam, les hot girls que tiren samarretes, les baralles entre jugadors... Realment m'ho he passat molt bé, potser no estic tant malament aqui...

Ser o no ser, aquesta és la qüestió

Primer de tot vull deixar clar que no em vull suicidar. No entrar en els meus plans de futur. El titol es deu a que avui he llegit la part de Hamlet en que diu lo de "To be or not to be, that is the question", i he cregut que era un bon titol que encaixa bé amb la meva situació. El meu dilema és si cambiar-me de familia d'acollida o no. Tinc una mica de por al cambi, l'últim no va ser com hauria d'haver sigut, i això em fa tirar-me una mica enrere. També els hi he agafat una mica de "carinyo" a aquest monstres vivents i els seus progenitors. Per altra banda, haig de reconeixer que no estic com m'agradaria. Crec que això és el més important, cal que estigui a gust. De moment el que he decidit és que parlaré amb la Marti del tema haviam que em diu. Em fa una mica de por entrar en aquest tema, ja que si la Christy s'asaventa de que no estic agust es produira una situació una mica tensa. Cada cop em molesten més les mentires que em diuen, i això és el que menys m'agrada. Són el tipus de gent pobre que es mereix ser-ho. No vull ser cruel, però són pobres perquè volen. Un exemple clar, és que avui ha comprat pizza per sopar. No pizza tipus "Casa Tarradelles", que es posa al forn, sinó tipus "Telepizza", de la que  compres ja feta. Aquest tipus de menjar no és precisament barat, les dues pizzes que ha comprat deuen haver costat uns $20. Amb aquests diners pot comprar menjar per cuinar durant dos dies. Tampoc no vull discutir el tema dels estudiants d'intercanvi, perquè m'afecta a mi, però acollir estudiants no és precisament barat. Entre altres exemples, hi trobo el tema dels gossos. En tenen 5, petits 4, però 5. Els gossos, fins ara, no mengen aire, i mantenir tans gossos deu costar el doble del preu de l'ADSL, la tele per cable i la subscripció del WoW del Cory. Això em porta a una conversa que he sentit avui: la Christy n'adoptarà un altre. El Cody m'ho ha confirmat després de que la Jun i jo sentíssim a la matriarca parlar per telefon amb algú. Parlava com si estigués encarregant un sofà: el vull d'aquest tò, una mica més clar, amb la cua així, sí, sí. El desgraciat, vull dir el gos que ha tingut la mala sort d'haver de venir, és un pitbull americà. Si ja no m'agraden gaire els pitbulls, a sobre és americà, que són els grans. Aquest, a sobre de ser gran, és babós i agresiu. Això em sembla que és un detonant que fa que la situació hagi arribat a un punt límit, em sembla que ja he pres un decisió.

Aquests ultims dies estic desenvolupant un odi molt intens cap al ciutadà americà. Tots els americans em desperten una insimpatia (lo que ve a ser el contrari de simpatia) molt gran. Tots van molt de llestos, és creuen que són els millors i que ho saben tot. Durant el dia em mosquejo milions de vegades davant d'actituts típiques americanes. No només és la prepotencia, sinó en general l'estil de vida, la forma en que diuen les coses, la seva inclinació política i ètica... Ara mateix no s'emcudeixen tots els exemples que em pasen durant el dia, però n'intentaré explicar uns quants per tal de generar aquest odi en tots:

Al llibre d'historia d'america, apareixia la definició de comunisme. La traducció era una cosa així "Comunisme: sistema polític en que un dictador mana". És a dir, del comunisme es queden amb que un senyor que es deia, de fet li deien, Stalin, que manava i era dolent i passen totalment del sistema econòmic i de més. Com que els americans es tan en contre del comunisme, ni tan sols ensenyen el que és.

La setmana passada estava al menjador amb la family i el Cory va dir, no sé a que venia, que Amèrica era un país. Jo ràpidament el vaig corretgir, Amèrica és un continent! Ell em va dir que no, que el continent era, una part Nort-Amèrica i l'altre part Sur-Amèrica, però que Amèrica eren els Estats Units d'AMERICA. Odio aquest pensament americà de sentir-se el centre del món. Ells s'anomenen a ells mateixos americans, en substitució del terme més concret "estatdunidenc". Això comporta a crear una ignorància tan gran com la d'aquest petit salvatge.

Hi han molts més exemples que ara mateix no recordo, però intentaré transmetre'ls més en davant per tal de poder compartir el meu odi cap als ciutadans "average" d'aquest país.

Ordenant el garatge

Avui ha sigut realment un diumenge atípic. Per començar no he vist gens de football. L'altre dia a la tele li va pasar algo extranyíssim i tots els canals van desaparèixer. La Christy va trucar als del Dish (la comanyia que subministra la tele, com el Digital+) però li van dir que eren uns problemes de la recepció de senyal o algo així. Pel que van dir, el fallo era seu, però encara no funciona i ja fa gairebé una setmana. Tenim canals, però no n'hi ha cap de bò. És com si només tinguessim el pack bàsic. A més de no tenir football, m'he passat casi tot el dia ordenant el garatge. El tenien ple de merda i fastigós. Hem estat desde la 1 fins a les 5 netejant. He acabat amb l'esquena rebentada, i això que m'ajupia bé per no fer-me mal. La veritat és que calia que el netejessin. L'altre dia vam estar mitja hora buscant unes tisores per podar l'arbre de nadal que havien comprat. Jo en vaig trobar unes, però eren massa grans i no els hi anaven bé. Al final no les vam trobar, però avui tampoc no han sortit. No m'agrada gaire haver de buscar les coses en aquest desordre de garatge. No vull haver de pagar per una cosa que no és culpa meva. Si ténen una garatge fet una merda és el seu problema no el meu. Lo únic que ha salvat el meu diumenge és que he pogut parlar amb els meus amics. La veritat és que m'agradaria parlar-hi més sovint. El problema és que haig de triar entre parlar amb els meus pares i la meva germana & company o amb els meus amics. I, encara que a vegades preferiria parlar amb els meus amics, trobo que és més important parlar amb la familia. Els trobo a faltar a tots molt. Cada cop que hi penso no puc evitar que se m'escapi alguna llàgrima. Ara que s'acosta nadal se'm fa encara més dificil. Hauré de fer el cor fort i aguantar.
Ahir vaig estar castigat per primer cop. No està mal haver aguantat tres mesos sense un càtig. Vaig tenir sort de que el càstig va ser lleu. El que va passar va ser el següent:
Jo estava intentant veure Harry Potter and the half-blood prince y la Misty i el Cyle no paraven de fer soroll. Els hi vaig dir que callessin, però encara feien més soroll aposta. Al final em vaig posar serio i els hi vaig dir que callessin. Però el Cyle no va entendre el que era serio i em va seguir vasilant. Evidentment jo estava molt enfadat perquè portava 1 hora sentint als nens fent soroll aposta. Li vaig dir "Cyle no estic fent broma". Llavors ell va seguir fent el tonto i fent caretes i haviam si el pillava. No em va costar gaire cazar-lo. Es va ficar amb la taula entre ell i jo, i quan va sortir cap un costat el vaig agafar del coll i el vaqig estampar contra la paret. Llavors li vaig dir "No estic fent broma, para!". Aquí es va acabar tot. Ell se'n va anar a la seva habitació espantat de mi i la Misty, va tardat menys d'un segon en anar corrent a la habitació de la seva mare a xivatar-se de tot. Llavors la Christy em va cridar. Jo estava arrepentit del que havia passat, no volia fer això, però m'havia posat colèric (Wrathful, en anglès, de algo serveix jugar al WoW). Vaig parlar amb la Christy i el Cyle, vaig demanar disculpes i la situació va quedar aclarida. El meu castig va ser estar sense ordinador aquella nit. Un càstig molt acceptable tenint en compte que per això, segons quina mare m'hagués pogut deportar del país. Ella va entendre com és el seu fill. Evidentment em va dit que aquella no era la manera, que li havia d'haver dit a ella que m'estava molestant. Jo ja ho sabia que era el que havia d'haver fet, però no ho vaig fer.
La veritat és que raonant la situació, en puc treure algunes coses positives. Primer de tot, el Cyle ja sap que quan no bromejo, no bromejo. Una mica de por al cos del nen, per el petit preu del càtig no està malament. Això és un raonament molt fred, sé perfectament que el que vaig fer està malament. He tingut sort de que només em va castigar aquella nit. Demà surt el Cataclysm i tenia por de no poder jugar-hi. Tampoc no crec que la situació s'hagi d'agreujar, no li vaig pegar ni res. L'únic que vaig fer va ser agafar-lo.

Gèlids dies

Aqui a California, encara que sembla que sigui un lloc calent, fot un fred que pela. Pel matí m'hag d'abriga d'allò més. Em poso un jersey, l'anorac, la "braga" (allò que es posa al coll) y un gorro per no passar fred. Lo més raro de tot és que aquest fred perdeura tot el día. A les 14.30 quan sortim del cole, encara fa el mateix fred. En comptes d'haver de portar tots els anoracs a la mà degut al sol del migdia, haig d'anar amb les mans a la butxaca i la boca per dintre l'anorca per no passar fred. Lo pìtjor de tot és a la hora de PE. Les estupides normes americanes del cole obliguen a anar vestits amb la roba de PE que ven el cole per a aquella classe. Es clar, amb les temperatures que hi ha a les 8.30 del mati, uns pantalons curts i una samarreta curta no són suficients. El profe ens ha dit que si ens volem posar una jaqueta, ha de ser de color gris. No pot ser d'un altre color, ja que el gris és el color de la samarreta de PE. Si ens volem posar uns pantalons llargs, ha de ser grisos o posar-te'ls per sota del pantalons de PE. Jo el primer dies vaig resistir el fred, pero abans d'ahir vaig decidir portar la jaqueta grisa dels Colts que m'havia comprat a Sacramento. Avui haviem d'anar a correr, així que he decidit posarme pantalons llargs. Com que no en tinc caps de color gris me'ls he hagut de posar per sota dels granate de l'equipament. També m'he portat una altra samarreta per posar-me-la a sota. Tot plegat aquestes normes dels americans són molt estupides, diu molt d'ells. Es pensen que si no portem els color de l'escola perdrem l'esperit del "High School". Això sí, si ens congelem no passa res. Afortunadament el profe no ha vingut al final, i hem anat a la sala de peses com cada dia.
Aquests dies he estat parlant amb la Lili. M'ha dit que si no estic del tot agust aquí pot ser serà millor que cambii de familia. A mi no em feia gaire gracia cambiar de familia. No tinc gaire bon record de l'últim canvi. No obstant, té raó, haig d'estar totalment agust. Per això m'estic plantejant un possible canvi. No n'estic del tot segur, haig de parlar amb la Marti i debatir-ho. He fet un analisi de com estic aquí, i la veritat és que no estic com m'esperava. Són molt bruts i desordenats. Ara ja no ho noto tant, m'he acostumat una mica, però al principi era horrorós. A vegades no me n'adono de quan brut està alguna cosa. Però en quan m'hi paro a mirar-ho, veig que no és normal tota aquesta brutícia. No és normal trobar una caña dins d'una tapa de refesc del McDonald's al terra del lavabo, juntament amb 3 tovalloles desparramades per allà, dos o tres mitjons bruts, un parell de pennis i no se quantes coses més. Ademés criden molt. A vegades em torno boig, crits per aqui i per allà. Que si "Misty fés allo!!!" o "Cyle shut up!" o "Fes the fucking no se que!". Per si no hi hagués prou, ja fa 2 o 3 setmanes que no tenim taula. La taula que havien comprat la van retornat perquè la Christy va dir que estava trencada una pota d'una cadira. I clar, no hi havia motiu per quedar-se-la. Jo vaig pensar que en un parell de dies en durien una que no estigués trencada. Doncs no, suposo que deu ser una de les moltes mentires que diuen per guardar les aparences. La realitat que jo intueixo és que no tenen diners i han retornat la taula amb aquesta excusa. Al igual que el cop que la Christy es va emportar la Wii a la botiga per que els nens estaven casitgats. No n'estic segur, però em sembla que no va ser a la botiga sinó a una "casa de empeños" (no se com es diu en català) perque no tenia diners, ja que el dia que tornavem de Sacramento vam anar-hi a buscar-la. Una altra mentira la que em van dir el dia que haviam d'anar a veure el partit de Hockey Gel. La Christy havia comprat unes entrades molt barates per anar-lo a veure a Stockton. Quan eren unes dos hores abans de l'hora que m'havien dit vaig preguntar per l'hora a la que marxariem. Llavors hem van dir que al final no hi anavem i una excusa que no vaig acabar d'entendre. La realitat era que no debien tenir diners per gasolina, això que es baratíssima aquí (uns 0.6€/litre aproximadament segons he calculat). Tampoc no m'agraden les formes en que s'informen les coses. Lo del partit de hockey ni m'ho van dir, i la majoria de coses m'entero pels nens que ho diuen. Em fan molta rabia aquestes coses.
Avui no ha sigut un dia sense descobriment ni aconteixements "sorprenents". Just ahir li vaig comentar a la Lili que em preguntaven molt sovint que feia i que no m'agradava gaire. Sóc del tipus de persona que la resposta que més m'agrada contestar a la pregunta "Què fas?" és "A tu que t'importa". La Christy ja m'ho pregunta molt sovint, però intento no donar-li importància ja que entenc que potser ha de saber-ho. Lo que més em molesta és que els nens m'ho preguntin tot el rato. A ELLS QUE ELS IMPORTA EL QUE FAGI, FAIG EL QUE EM SURT DELS COLLONS!!! És així de clar. doncs avui ja m'he començat a cansar una mica. Quan el Cory m'ha preguntat el que feia , li he preguntat "Per que sempre preguntes? Que més et dóna el que fagi?". Doncs, pel que m'ha dit, es veu que la Christy li va dir que m'ho preguntés de tant en tant. O sigui, que m'espia. Em sembla molt fort! (O sea, fuertísimo!). No em sembla gens bé que mani als nens a espiar-me, això m'ha fet enfadar.
A sobre avui no he sopat encara, i són les 10 de la nit.