La nena del diabolica

Avui ha vingut a casa la Jessica, no sé si venia per algo en especial o només a visitar la seva mare, i a portat a la Jasmine amb ella. He pogut comprovar que sense la nena petita s'està millor a casa, és una tortura. Cada cop que fa alguna m'entren unes ganes de fotre-li una hòstia. Sortosament, per a ella, no puc. Esta tot el rato cridant i  treient-se la roba per tot arreu, no para d'agafar-ho tot i xupar-ho, el menjar se'l menja amb totes les parts del cos menys amb la boca i no para de tocar totes les coses que no són seves. Avui, per començar, ha agafat una cosa de la motxilla de la Jun i li a trencat un parell de pagines. La seva mare, quan ho ha vist lo primer que ha fet a sigut guardar-ho a la motxilla de la Jun i amagar-ho perquè no ho descobrís. Després ha agafat un llapis que ha trobat per la casa i s'ha posat a guixar el moble de la tele. Finalment, s'ha sentat davant del portatil, no el meu, de la Christy y s'ha posat a tocar tecles. Jo li he dit que parés pero el Cory m'ha dit que no pasava res, li he preguntat a la Christy i ha manat al Cory treure a la nena de l'ordinador. Després quan la Christy li ha dit a la Jessica el que havia fet la seva filla, va la tia i diu que la Jasmine no ho havia fet. La Christy m'ho ha hagut de preguntar a mi per deixar-la en evidència, sempre menteix per la seva filla. Un altre dia em va agafar un boli i va fer una ralla al llibre d'Algebra 2, i sempre que feia els deures m'estava agafant la goma. Una vegada, quan anàvem amb el cotxe al súper, la nena no parava de descordar-li el cinturó al seu germà i treure-li la pipa. A sobre quan jo intentava que no li treiés la pipa em pessigava a mi. Li vaig dir a la Jessica si volia que li cambiés el costat a la nena perquè no li descordés el cinturó al Junior. Però em va dir que no podia ser perquè la Jasmine no podia (més ben dit no volia) anar al altre costat; quin exemple de mare, la nena la lia, però no la cambies perque no li agrada l'altre costat. Li hauria d'haver donat un batut de maduixes haviam si callava per sempre la nena (és alèrgica a les maduixes).
Ahir em vaig quedar a veure la cursa de F1. En principi començava a les 11.00, pero amb el retard en la sortida y el safety car, van començar casi a les 12. Tothom ja estava dormint, pero jo em vaig quedar fins les 2 per veure la cursa. Vaig aconseguir trobar un canal a Rojadirecta on es sentia la retransimisió de La Sexta. Al principi l'escoltava en un canal Sud Americà, però es va tallar y vaig trobar el de La Sexta. Volia veure-ho als esports.cat com m'havia dit la meva mare però, com ja m'imaginava, aquestes retransmisions legals en directe per internet només estan disponibles en el territori estatal per motius legals i obvis. Així que vaig haver de mirar-ho a Rojadirecta, però tot i així vaig tenir sort. Quan l'Alonso va adelantar al Vettel perquè havia trencat el motor, em vaig posar casi a cridar i a saltar. No podia fer soroll perquè eren gairebé les 2 del matí, però estava tant content que no podia parar de fer saltironets al llit i mossegar-me el puny per no cridar. Tot i els meus esforços per retenir-me, la meva alegria era tant gran que vaig acabar despertant al pobre Cody. Les voltes que quedaven les vaig pasar amb els dits creuats i tremolant. Cada cop que veia al Alonso em semblava que anava massa rapid i que es xocaria en qualsevol moment. Sortosament el Hamilton es va comportar i no va anar a lo loco i van poder acabar els dos.
El partit del Barça d'aquesta setmana me'l vaig perdre. Va ser una errada poc digna de mí, que miro el diari esportiu cada dia i controlo totes les jornades de tots els esports que puc, bàsquet nba i acb, futbol, futbol america, bèibol, handbol, motociclisme formula 1, tennis i ciclisme entre d'altres. Vaig veure al Sport que el Madrid jugava a les 20h i com que no ficava res del Barça vaig pensar que jugava diumenge. Quan vaig mirar l'esport el dissabte pel matí em vaig emportar la bona/dolenta sorpresa de que el Barça ja havia jugat i guanyat el partit. A partir d'ara hauré d'estar més atent.
Dissabte a la tarda jugaven els San Francisco Giants, de bèisbol. Normalment no segueixo gaire el bèisbol, principalment perquè no sabia com anava la lliga regular i perquè aquesta és força aburrida ja que són 162 partits de temporada regular, amb lo qual fa que el valor de una victoria o una derrota sigui relativament petit. Però ara ja estan a la post-temporada o play-offs, que són bastant més emocionants. El Giants jugaven contra els Philadelphia Philies el 6è partit de la serie per al campeonat de la lliga nacional. El Giants dominaven la serie, que era a 7 partits, per 3 a 2. Si guanyaven es proclamaven campions de la lliga nacional i arrivaven a les series mundials. Jo vaig seguir el partit a partir de la 7a entrada amb la Christy y el Ray, que són molt aficionats al bèisbol, sobretot la Chrity. Va ser molt emocionant, finalment els Giants van guanyar. Els Philies batejaven i el Giants necessitaven un eliminat més per acabar el partit i guanyar. El batejador ja portava 2 strikes i només en necesitaven un més per guanyar. Quan el va aconseguir va ser un "Boom!", jo fins i tot estava nerviós. No és el meu equip preferit els Giants, ho són els Red Sox (encara que tampoc no soc gaire "hooligan" amb el bèisbol"), però m'agrada que guanyin els equips de per aquí; al igual que m'agrada que guanyi l'Espanyol perquè és un equip de Barcelona i de Catalunya, encara que jo sigui del Barça.
Avui he descobert que el Ray no es passa el dia cridant. Normalment el sentia cridar tot el rato però no el veia i em semblava molt grunyón tot el dia cridant. Avui l'he vist mentre ho feia i he comprovat que no crida sinó que és el seu to de veu normal. Parlava com si estigués esbroncat a algú, però tenia la cara normal (més tirant cap a feliç) i deia coses normals, no bronques. Això em tranquilitza una mica, perquè la majoria de cops només sentia la seva veu de bronca i no entenia el que deia, i jo pensava "Pobres nens, sempre els està esbroncant".
El Cyle s'està tornant pesadíssim. Ha passat de estar tot el dia mirant com jugo a fins i tot seguir-me. Avui m'ha demanat si podia jugar al WoW, li he dit que anava a jugar jo, cosa que era veritat. No em fa res deixar-li que es crei un personatge a la meva conta perquè hi jugui, però no m'agrada que utilitzi el meu ordinador. Ademés, quan no estic jugant jo o utilitzant l'ordinador, prefereixo que estigui descansant perquè es refrigeri; el WoW li dona molta canya i es calenta molt. Tampoc no és una solució que hi jugui en un altre ordinador perquè no li vull donar la meva contrasenya. Mentre jugo és d'allò més incordiós, no para de ficar els dits davant de la pantalla i no em deixa veure, ja li he dit com 100 vegades, i em diu "OK" però o continua fent. Ademés va dient "You wim!" quan mato a un monstre, aquest nen no ha entés que quan juga un jugador contra "la maquina" la majoria de cops guanya el jugador i que mata a un monstre no es considera una victoria. Li fa molta gràcia fer saltar al meu jugador i moure'l pel món, però és que no li puc deixar, no sap ni agafar el ratolí. Al Cory encara li podria deixar, encara que es creu que en sap mñes del que realment en sap, em sembla que es podria defendre més o menys dels problemes que li sortissin, si no són molt dificils. Avui al Cyle li ha donat per apretar botons del meu ordinador mentre jugava, en especial la barra espaciadora que és per saltar. Els primers cops no li he dit res perque simplement a saltat el meu personatge metre viatjava. Però ho ha tornat a fer, i aquest cop estava carregant una magia, i clar si salto mentre carrego una magia aquesta es cancela i s'ha de tornar a carregar. Sortosament no era res important, però li he hagut de dir que parés ja, aqui he tingut la ajuda del Cory que ha vist el que havia passat i li ha fotut una escridassada. Per la resta, a part de que molesta una mica que mirin, es que no paren de comentar el nivell de tots els monstres que surten. "Ohh! Aquest es 79!!", "Mira Cody, un de nivel 78", "Ha guanyat a un de nivell 80!"... Amb una mica de sort tot això s'acabarà convertint en una inversió si el Cory es compra el joc. D'aquesta manera me n'aprofitaré dels regals que donen per convidar a un amic, entre els que hi ha un més gratis de joc. Tot va pel bon camí, el Cory sembla molt interessat en jugar-hi i ja li ha demanat varias cops a la seva mare crearse la conta; jo ja l'he enrredat perquè es vinculi la conta amb la meva dient-li que li donva 10 dies gratis (cosa que és veritat, encara que es poden conseguir de totes maneres) i sense que sàpiga que jo d'això en trec un profit; d'aquí poc es compraran un ordinador nou, ocasió perfecte per poder-hi jugar; i a sobre, en pocs dies és l'aniversari del Cory, amb lo qual podria ser un dels seus regals. Tot el plan està muntat, esperem que no falli res.